Adéu i hola!
11/10/2014
Amigues
i amics, aquest és el meu últim article sobre separats amb criatures. Vaig
començar a escriure aquesta columna quan va néixer aquest suplement, al
desembre farà quatre anys. El meu primer article duia per títol La teva setmana és una merda, i
hi explicava com, al principi d’un règim de custòdia compartida, és freqüent
que els nens mirin de descobrir debilitats i avantatges en cadascun dels pares
i expressin el seu malestar fent comparacions odioses amb frases com aquella.
En realitat, puc dir que la meva intenció no ha estat altra que la d’aconseguir
que ni la meva setmana ni la de ningú sigui una merda. Amb aquell article vaig
començar un viatge a la descoberta d’aquest nou món dels separats amb
criatures. Només m’imposava no caure en el plany, mirar de ser positiu i, quan
pogués, mirar de riure’m de mi mateix i de fer-vos, si més no, somriure una
mica.
No
amago la finalitat terapèutica d’aquesta columna. La paraula sempre ho és. Els
articles han anat en paral·lel al meu procés personal, que és el de tanta i
tanta gent. Entre tots estem normalitzant la situació de les criatures amb
pares separats. Estem aconseguint que les separacions siguin molt menys
doloroses per a les criatures. Que els nens ho entenguin des del principi. Que
ho assumeixin i ho comparteixin. I que la relació dels nens amb els pares no
només es mantingui, sinó que fins i tot millori!
He
pogut exorcitzar els dimonis de la separació, que són molts, gràcies a l’esforç
per construir un discurs positiu, més centrat en les criatures que no pas en
els problemes dels pares. Crec que no m’he queixat gaire, que m’he compadit poc
i que, en canvi, he reivindicat amb energia la idea que també els pares que
viuen junts poden aprendre alguna cosa dels separats amb custòdia compartida.
Des de com ens hi dediquem quan els tenim fins a la llibertat de què gaudim
quan no ens toquen! No els dic que se separin, però sí que ens copiïn una mica:
el matrimoni els anirà millor!
Que
quedi clar que no m’he cansat del tema. Dóna per molt! Però ja sortirà algú
altre que l’adopti. Ara he proposat al Criatures una nova secció. Un nou tema, també
centrat en les criatures i també lligat a la meva quotidianitat. Però no us en
dic res més: us en parlaré d’aquí quinze dies! Adéu i hola!
El pitjor pare separat del món
27/09/2014
La
setmana passada em va aturar una lectora enmig d’un pas de vianants. Em va
reconèixer només per aquesta petita fotografia que veieu a sota, i em va dir
que em felicitava perquè li servia d’exemple i d’estímul. Em vaig posar
vermell. El semàfor també se’m va posar vermell i em van estar a punt
d’atropellar. I la lectora ja se n’anava, convençuda que sóc un pare que educa
bé els seus fills, que els fa ser endreçats i disciplinats, que els cultiva el
gust per la bona música, la lectura i la visita de museus, que no perd mai els
estreps, que hi té converses interessants i divertides i què sé jo!
Ben
mirat, potser no ho he dit explícitament, però deixo, facilito, convido el
lector a pensar-ho. I com que aquesta manera d’actuar ha sigut reiterada, he de
dir, talment com el president Pujol, que jo també em veig en l’obligació de
posar de manifest els següents dos punts. 1) Que des que tinc el govern
d’aquesta columna, abans setmanal i ara quinzenal, potser he dit la veritat,
però no tota la veritat, i encara menys només la veritat. 2) Que si s’ha entès
que me’n surto fantàsticament, creieu-me que és mentida.
No sé
si podria dir que sóc, parafrasejant l’Anna Manso, el pitjor pare separat del
món. Però en tot cas, si apliquem segons quin barem, trauria mala nota. Segur
que si els meus amables lectors amb criatures d’entre 10 i 14 anys s’apliquen
el mateix barem, treuen més bona puntuació. ¿Teniu els vostres fills enganxats
a l’ordinador o llegeixen literatura de la bona? ¿Passa de cinc per criatura el
nombre de calces/calçotets i mitjons que veieu a terra a les seves habitacions
durant una setmana? Després de berenar, ¿deixen un rastre de cereals,
embolcalls de galetes, plats i bols? ¿Us trobeu llaunes de refresc reposant
sobre els braços del sofà? ¿Opinen que ficant al rentaplats només el plat i els
coberts que han fet servir ja han fet prou? ¿Diuen “ara” quan els dius que han
de fer alguna cosa i s’obliden de la cosa? Quan us trobeu la llauna de refresc
reposant al braç del sofà o un nombre important de peces de roba a terra a les
habitacions, ¿opteu pel crit o per la conversa?
Però
això sí, reivindico la meva imperfecció. M’agraden més els discursos improvisats
que els escrits. La ceràmica feta a mà que a màquina. La música del violí que
la de l’ordinador.
Un advocat o un cafè?
13/09/2014
Hi ha
gent que el primer que pensa quan decideix separar-se, o quan rep la notícia
que la seva parella vol deixar-ho córrer, és en els advocats. De la mateixa
manera que relacionem malalties amb metges i avaries amb mecànics, hi ha gent
que relaciona separacions amb advocats, com si correspongués als advocats
resoldre de la millor manera possible les conseqüències de la decisió de
separar-se. O, vist en positiu, podem relacionar els metges i la medicina amb
la salut, i els mecànics amb un cotxe a punt per anar-nos-en de vacances, però
per posar a punt la nostra separació, i fins i tot abans de fer-ho saber als
nens i de prendre cap decisió sobre els pisos i les custòdies i aquesta mena de
coses, el millor que es pot fer és, en la majoria dels casos, anar a prendre un
cafè o una cervesa amb els amics.
Però no
serveix qualsevol amic. Els amics tenen la seva especialitat, i la coneixem i
l’apreciem. A l’hora d’escollir una pel·lícula o una novel·la per llegir aquest
setembre, podem confiar en la crítica o podem confiar en aquest amic que sempre
l’encerta, que sempre ens aconsella pel·lícules o llibres que sap que ens
agradaran. L’amic que ens coneix i que va sovint al teatre encertarà sempre
obres que ens divertiran o ens emocionaran. N’hi ha que hi entenen de llibres,
d’hotels, d’escoles, de bicicletes o de parades del mercat per comprar el bacallà.
I n’hi
ha que hi entenen de separacions. Perquè hi han passat, o perquè hi han pensat.
Perquè són especialment sensibles al món particular de les criatures, que en
poden ser els principals perjudicats si les coses no es fan bé. En aquests
moments complicats ens cal algú que no pensi en culpables i en víctimes i que
sigui capaç de pensar més en les criatures dels seus amics que no pas en els
seus amics. La cosa no s’acaba ni amb un únic cafè ni amb un únic amic.
Però
segur que després d’uns quants cafès i d’unes quantes converses i plors, les
coses es comencen a veure d’una altra manera. I si després d’uns quants cafès
encara no veiem que separar-se bé és possible i que és millor l’acord que la
baralla, sempre ens quedarà el recurs dels advocats. Que, això sí, són una mica
més cars que convidar un amic a fer un cafè. Però tot s’ha de dir: a l’hora de
redactar un divorci de comú acord, els advocats ho fan molt bé.
Setembre: bolets i separacions
30/08/2014
En
aquesta columna acostumo a cantar les excel·lències de continuar compartint els
nens després de la separació, i ja vaig explicar en una ocasió que jo mateix,
no fa gaires anys, quan em vaig separar per primera vegada, vaig optar per una
solució una mica allunyada, per dir-ho suaument, de la que ara defenso. No és
que no demanés la custòdia compartida. És que ni se’m va acudir.
Per què
les dues vegades han sigut tan diferents? Els sociòlegs diuen que hi ha una
relació directa entre els acords de separació amb alguna de les moltes fórmules
que hi ha per compartir la custòdia de les criatures, i la cooperació en la
criança ja abans de la separació. Diuen que els pares que comparteixen més
abans de separar-se són també els que després pacten alguna mena d’entesa sobre
el tema, i no renuncien a la custòdia en favor d’un sol dels progenitors. Però
resulta que en el meu entorn aquesta condició ja es donava. Molta gent
compartia ja les tasques de casa, i hi havia una cultura de la igualtat fins i
tot més militant que la d’avui. Vull dir que en determinats entorns les
condicions eren molt semblants, però tot i això la meva decisió, com la
d’altres, va ser ben diferent.
La gran
diferència és que aleshores no hi havia una cultura de la separació com la que
tenim ara. Gairebé ningú no s’escapava de considerar la separació com un
fracàs. En la decisió hi havia culpables i víctimes, i des del sentiment de
culpa es fa difícil resoldre les coses d’una manera positiva. En aquella època,
el sogre d’un amic meu que també es va separar li va dir que, ja que ell era el
culpable, havia de fer com ell (també separat): assumir la seva culpa. Tot per
a ella. El pis, els discos, els gossos i les criatures.
La
qüestió és que per més que tinguéssim les condicions que calen per gestionar bé
una custòdia compartida, no teníem encara aquesta cultura de la separació com
un acord amistós, com una manera de buscar el millor per a tots dos i per als
fills. Com una manera d’intentar mantenir la família encara que els pares no
visquessin junts. Ara, vint anys després, encara hi ha gent que se sent
culpable i que encara se sent incapaç de gestionar la seva part de
responsabilitat en una custòdia compartida. Arriba el setembre, temps de bolets
i de separacions. Espero que hi hagi bolets, i separacions sense culpables.
Trobades a la tercera
fase
16/08/2014
Entre
les parelles amb criatures que se separen n’hi ha unes quantes que, passat un
cert temps des de la separació, entre un any i mig i dos, són capaces de refer
gairebé del tot el que les unia com a amics i com a pares. No comparteixen ni
el sostre ni el llit, però miren de compartir de veritat els fills, i solen
buscar celebracions i altres excuses per retrobar-se sovint i evidenciar davant
dels nens que la família, d’una altra manera, encara existeix.
La
diferència entre aquests separats i la resta dels que simplement mantenen una
relació cordial i una bona entesa com a pares pot ser subtil, però és bastant
clara. Els primers ja no tenen res a recriminar-se. Ja han deixat enrere les
diferències que els van portar a separar-se. Han superat bé el seu dol, i ara
poden arribar a alegrar-se que l’altre o l’altra tingui una nova parella. Els
segons no es barallen, es respecten i col·laboren com a pares. Però en certa
manera la relació encara els fa mal. Almenys un dels dos encara pateix. Un dels
dos pensa encara que la seva felicitat es va ensorrar per culpa de l’altre. Un
dels dos no ha entès encara què va passar. Encara se sent més desgraciat que
afortunat pel canvi.
Hi ha
una cosa fonamental que permet diferenciar bé aquests dos graus diferents
d’entesa: el bon humor i la capacitat de riure. Els que només es relacionen
cordialment però encara no han resolt del tot les seves diferències solen ser
molt correctes però distants quan estan junts. No riuen, o riuen poc. Creuen
que s’han de trobar i compartir moments de tant en tant, però no hi ha gaire
entusiasme. Els altres, en canvi, fins i tot riuen més que abans, ara que cap
dels dos se sent ofegat per la relació, ara que se senten més lliures, i ara que
es relacionen amb els seus fills amb naturalitat. A més, el bon rotllo dels
pares es contagia als fills. Arribat aquest moment, ells tampoc es confonen:
saben perfectament que els seus pares ja no estan junts de la mateixa manera
que abans, però els fa feliços veure que han trobat una nova manera
d’estimar-se.
La
primera fase és de separació i dol; la segona, de col·laboració i entesa, i
després pot venir, o no, una tercera fase en què la relació pot ser
enriquidora, i especialment útil i sana per als nens. I per als separats.
Instint maternal?
02/08/2014
Els
ocells fan els nius per instint. Cuidem els nens per instint. No sé si els
pares som, per instint, tan cuidadors com les mares. Puc acceptar que no. Però
el que és evident és que a fer nius no se n’aprèn, però a cuidar els fills sí.
Molta gent creu que hi ha un instint maternal que els homes no poden tenir de
cap de les maneres. Creuen que l’instint maternal és alguna cosa així com
l’extensió de la mateixa maternitat i del fet inqüestionable que les dones
porten les criatures dins, i les pareixen, i els donen el pit, i els homes no.
Seguint aquest instint, que se suposa heretat i transmès de generació en
generació des de les coves d’Atapuerca fins als nostres pisos o cases
aparellades, les mares tenen un sistema d’alertes i de seguiment continu de les
criatures que els pares no tenim ni de lluny.
En els
humans, això de distingir entre el que és innat i el que és cultural es fa
difícil, entre altres coses perquè la capacitat de crear cultura és el resultat
de la selecció natural i és, també, inseparable de l’espècie humana. Hi ha una
mena de teories biologistes que s’emparen en el que consideren natural per
justificar les diferències i desigualtats entre les persones. Les dones serien,
de natural, més bones cuidadores que els homes. Potser sí. Però també hi ha
investigadors que sostenen que, en absència de la mare, els pares assumeixen
aquest sistema d’alertes i sentit de l’anticipació que s’atribueix a les
mares.
De tant
en tant els homes separats amb criatures ens expliquem anècdotes que ho
ratifiquen. Ens preguntem coses com ara: “¿Poses tu la crema solar dins el
cistell d’anar a la platja?”, “¿Has mirat mai si hi ha mosquits esperant per
atacar a les parets del dormitori del teu fill?”, “¿Has estat tu qui ha
descobert que el teu fill o filla ha tornat de colònies amb polls?”, “¿Li has
fet tu el tractament?”, “¿Li has passat tu la pinta?”, “¿Ets tu, qui li fa fer
els deures?”, “¿Ets tu, qui l’avisa que no es passi amb el WhatsApp?”, “¿Ets tu
qui li fa desparar taula i omplir la rentaplats?”, “¿És amb tu amb qui parlen
una estona abans d’adormir-se?”, “¿És a tu, a qui fan saber que es troben
malament?”, “¿És amb tu, que fan pastissos?”
Tant si
creieu en l’instint maternal com si no, un proposo que respongueu a aquest
qüestionari i compareu els vostres resultats amb els d’altres progenitors que
visquin junts o separats.
Recomanació
per a les vacances
19/07/2014
Sóc a
la terrassa d’un restaurant, esperant que ens facin cas, i aprofito per buscar
material per a aquest article. Observo. En realitat, més o menys discretament,
tothom tafaneja una mica. Hi ha taules en què ningú no parla i tothom està
enviant missatgets pel mòbil. Hi ha parelles que es fan petons. I hi ha separats
de vacances amb els seus fills. Hi ha de tot, i segur que no tots els que
classifico com a separats ho són, però no ve d’un pam. Diguem que si veig un
home d’uns quaranta-cinc anys amb dues criatures de deu i dotze anys a la
terrassa del restaurant d’algun poble mariner, el considero separat.
Observo
si els pares, separats o no, parlen gaire amb els nens, o els tenen distrets
jugant amb els mòbils. Observo si els matrimonis conversen o no amb alegria i
si fan cara d’avorrits. La meva filla em fa notar que uns pares passen de tot
mentre el seu fill gran juga amb el mòbil i el petit, de genolls a la cadira,
s’atipa de pa amb oli. I el meu fill em diu que, si busco material per a un
article dels meus, també m’observi a mi mateix: en lloc de conversar amb ell em
dedico a observar les altres taules.
Després
d’unes quantes observacions estic temptat de creure que he fet un estudi de
camp prou fiable per permetre’m algunes conclusions i explicar-les en un
article. ¿Juguen més amb el mòbil els nens que comparteixen taula amb pare i
mare o els que fan les vacances amb un sol progenitor? Reben més atencions els
uns o els altres? A quins se’ls veu més consentits? Però serien conclusions
d’estar per casa. La gràcia és observar cada cas, sense pretendre res més que
l’anècdota. La categoria la deixarem per als sociòlegs. La llàstima és que, en
general, no es miren l’espècie humana de gaire a prop.
Veiem
una parella amb tres criatures. La petita suca el tovalló a la seva copa
d’aigua. La mare s’enfada, s’adreça al pare de la criatura i li diu que la
renyi ell, que ja està bé, que a ella no li fa cas i que ell no els renya mai.
Aquesta és la diferència. Els separats amb nens, durant les vacances amb ells,
ni podem fer l’orni, ni podem delegar en la parella les nostres
responsabilitats, ni compartir-les. A més, si no tenim parella, és amb ells amb
qui parlem i riem. Ni que sigui una setmana, els que no esteu separats ho
hauríeu de provar. És altament educatiu. Per als adults.
Que no es deixi la gorra!
05/07/2014
Ja és
casualitat, però tres amics separats coincidim en uns grans magatzems de
material esportiu, i tots tres som allí perquè tenim els nens precisament els
dies abans que comencin les colònies d’estiu, de manera que ens toca a
nosaltres preparar les motxilles i comprar-los impermeables, mitjons i
llanternes. Ens confessem que, per sort, els organitzadors són molt previsors i
tenen en compte que hi ha pares amb competències molt limitades per a la
intendència familiar: a tots tres ens han fet arribar un e-mail amb una
llisteta proveïda de caselles que cal anar assenyalant a mesura que arreplegues
els pantalons curts, la llanterna, la gorreta o la crema de protecció solar.
Però el control de la nostra incompetència, que no és, ni de lluny, tan
elemental, no s’acaba aquí. També ens confessem que les nostres ex ens han
trucat per insistir que no ens oblidem del protector de llavis. Ni de les piles
de recanvi de les llanternes.
Possiblement,
ens diem, la llista amb les creuetes va adreçada tant als pares com a les
mares, de manera que no hem de ser malpensats. No l’han feta pensant en els
pares separats. Però les trucades de les ex sí que són significatives. ¿Les
truquem, nosaltres, si els toca a elles fer les motxilles? Tots tres coincidim
que no. Per què ens truquen, elles? Doncs perquè no hi ha manera: mai no
abandonarem la nostra condició de sobrevinguts en la tasca de dedicar-nos a la
cura dels fills. Un dels tres està indignat. “Per què m’ha de controlar, si ho
faig perfecte?”, ens diu, quan ja hem acabat les compres i fem una cervesa.
“Quan vivíeu junts, comparties realment totes aquestes coses?”, li diem. I ens
confessa que no. Però insisteix que ara sí, i diu que li agrada, i ens dóna
tota mena de detalls sobre el retolador que ha fet servir i l’indret precís on
ha marcat la roba de les colònies.
Els
altres dos, en canvi, opinem que ens ho mereixem. Són ben escasses les parelles
que comparteixen plenament la cura i l’educació dels fills. Ja no és una
qüestió sexista. És una qüestió de diferències. Que sempre hi són. A més, què
caram!, els separats amb criatures seguim formant una família, i seguim
col·laborant. O sigui que si ens truca l’ex i ens recorda que no ens oblidem de
la gorreta, que farà molt de sol, no cal ofendre’s. Encara que la gorreta ja
sigui dins de la motxilla
Serem com Suècia?
21/06/2014
Fa dos
divendres em van convidar a participar en un seminari internacional dedicat a
les famílies del postdivorci, organitzat per la UAB i el CIIMU, l’Institut
d’Infància i Món Urbà. Hi havia molts savis i sàvies, i jo no sé ben bé què hi
feia. Per sort, no era l’únic que hi anava en qualitat de testimoni, més que
d’especialista. I és des d’aquest punt de vista que em vaig prendre les
intervencions.
Una
primera constatació és que en aquest país hi ha una bona base -psicòlegs,
mediadors de família, especialistes en atenció social- per començar a construir
famílies postdivorci més felices per als nens, amb menys baralles als
tribunals. Però les administracions públiques no els acaben de donar tot el
suport que necessiten. Ni als professionals, ni a les famílies del postdivorci,
que als països avançats com el que volem tenir són molt més importants.
S’hi
respirava un ambient constructiu. Em va interessar especialment la visió de
Juan Romero, coautor de Custodia
consensuada. Para custodias, colores. El llibre és el resultat de les
converses personals amb amics i coneguts que han pactat diferents models de
custòdia i els funciona. És, senzillament, l’aplicació del sentit comú en què,
fins fa ben poc, només hi havia la visió negativa, els problemes de les
pensions i dels pisos, les amenaces, els advocats. Tan senzill, i de vegades
tan difícil, com seure i parlar. Aparcar les diferències de la parella i buscar
el millor per a les criatures.
Però
què passa si, encara que arribem a un cert pacte sobre la custòdia, la parella
manté la seva conflictivitat? El psicòleg Jordi Ballonga, que fa de mediador,
ho va il·lustrar molt clarament: el nen conviurà uns dies amb el pare i uns
altres amb la mare, però els percebrà com dos compartiments estancs,
incomunicats. Arribaran a competir. Qüestionaran davant la criatura el
comportament de l’altre. Altre cop la recepta és la cultura del diàleg i del
compromís amb els nens.
Interessantíssima
la intervenció de Lluís Flaquer, sociòleg de la UAB, reclamant la necessitat
d’estudis sobre els efectes en els nens dels diferents models de custòdia. I
una dada que celebro: els únics estudis de què disposem, fets a Suècia, mostren
que no hi ha diferències substancials entre els fills de famílies intactes i
els fills en custòdia compartida. Esclar que a Suècia els ajuts són importants,
i la cultura de la igualtat és molt superior. Més igualtat de gèneres, i més
igualtat social. A veure si anem cap aquí.
Mares
exigents
07/06/2014
En
general els que tenen la custòdia compartida és perquè els homes l’han demanat
i les dones l’han acceptat. És com una concessió que se’ns fa, la qual cosa em
sembla absolutament reaccionària i injusta. Però també conec alguna separada
que ha demanat i aconseguit la compartida en contra de la idea inicial del seu
ex, que no concebia una altra fórmula que la custòdia de la mare i un règim de
visites per a ell. Trobo que és una gran contradicció que mirem d’avançar cap a
una societat cada vegada més igualitària i continuem veient bé que en cas de
separació la custòdia la tingui només la mare.
Hi ha
gent que encara es pensa que la custòdia compartida és una cosa de pares enrotllats,
gairebé alternatius. I entre aquesta gent hi ha moltes dones. Perquè és evident
que no només són els homes els que defensen, ni que sigui d’una manera
inconscient, les restes d’una cultura patriarcal que atorgava exclusivament a
les dones la cura de les criatures. Aquestes dones, quan l’ex els diu que
s’estima més la custòdia de la mare, estan encantades de la vida.
Un
primer pas en la igualtat ha estat que alguns homes demanin la compartida i
algunes dones l’acceptin. El segon pas hauria de ser que les dones l’exigeixin.
Perquè ells no ho faran! Exigir la compartida és exigir que la relació de la
parella trencada sigui freqüent i cordial, i això és bo per als nens. Exigir la
compartida és exigir més temps lliure i millors condicions per refer la vida
personal. I fer alguna cosa més que cuidar criatures. I poder compaginar la
vida professional i la criança. Exigir la compartida és exigir als homes que
s’espavilin, cuinin, cusin botons, facin entrepans, portin els nens al metge...
És exigir-los que parlin amb els seus fills i participin plenament en la seva
educació. Que no estiguin absents, com tants pares feliçment casats. Gràcies a
la compartida els homes també diem que tenim la nena amb la varicel·la i hem de
sortir una mica abans de la feina. I això és bo també per a la dinàmica dels
equips a les empreses.
D’acord:
no voleu conviure més amb aquest home. Però si hi heu tingut fills, exigiu-li
que se n’ocupi, que n’aprengui, que s’espavili. I si us fa creure que és un
inútil per a aquestes qüestions, no us ho cregueu.
Criatures
que fan nosa
24/05/2014
Les
històries familiars sempre interessen a les criatures, però el subgènere
favorit dels fills de separats són les aventures i desventures d’altres nens
que han viscut el divorci dels seus pares. En un sopar d’amics, tant els meus
dos fills petits com els tres d’una amiga meva, també separada, es van divertir
amb les anècdotes del fill d’uns coneguts que li comenta a sa mare tots els
defectes que detecta en el seu pretendent: que fuma, que repeteix “Vull dir
que” deu cops en una sola frase, que taca les camises de suor, que és més baix
que ella, que fa soroll en mastegar i que es fa massa el simpàtic.
Però
el que realment va fascinar els nens va ser la història d’un nen d’onze anys,
que anomenarem Pau, fill d’una coneguda que es va separar ja fa un any i que de
seguida es va posar a buscar pretendent a les xarxes socials. Quan en trobava
algun ho comentava amb les amigues i amb el nen, i pocs dies després d’una
primera cita ja li presentava el candidat. Entre un pare a qui només veu un cap
de setmana de cada dos, i a qui no gosa explicar què passa, i una mare penjada
del Meetic, en Pau ha començat a baixar notablement el seu rendiment escolar. I
l’última notícia és que la mare, després d’una relació de només dos mesos, ha
decidit casar-se.
En
Pau se sent com un tros de suro a la deriva. La setmana passada la mare i el
pretendent se’l van endur a passar el cap de setmana a la platja i van dormir
tots tres a la mateixa habitació. En aquest punt del relat els nostres fills
al·lucinaven. “I va dormir amb aquest senyor? Quin fàstic!” Doncs espereu: el
mes que ve en Pau i la seva mare deixaran el seu pis i se n’aniran a viure amb
aquell home encorbatat i ensopit que no sap què dir-li. Té un cotxe molt gran i
luxós, i la casa també serà fantàstica, i en tindran una altra a fora, amb
piscina, però a en Pau se li ensorra el món.
“El
que passa és que no se l’estimen”, diu la filla de la meva amiga. I crec que
l’encerta de ple. El problema per als nens no és que els pares se separin, sinó
que no els estimin. I hi ha matrimonis que, quan es desfan, posen en evidència
el seu desamor diguem-ne fundacional. I els fills els fan nosa. Em sembla que
se separen més bé els que s’han estimat i estimen els seus fills. I el meu fill em diu: “De vegades els
rics són molt infeliços, no?”
Famílies
desmuntables
10/05/2014
Sempre
que algú m’explica que s’ha separat constato que les separacions causen
destrosses importants. Hi ha gent que en surt devastada com d’un temporal.
Tendim a separar les destrosses emocionals de les que ens semblen purament
materials, però en realitat totes són una mateixa cosa: pèrdues que ens
dolen.
Quan
muntem una família hi posem tantes expectatives que hi apostem sense reserves
tot el que som i tenim. Comprem junts els mobles, els records, les plantes del
balcó. Junts ens comprem pisos, o ens arreglem els de lloguer, i ens comprem
cotxes. Junts col·leccionem records, arxivem fotos i vídeos, emmarquem
fotografies familiars. I compartim els amics. I els comptes corrents. I els
gats o els gossos. Junts fem aquesta barreja d’emocions i propietats,
interessos i complicitats que anomenem família. Però quan, passats uns anys,
aquesta petita empresa ja no dóna dividends, i més aviat esdevé per a un dels
dos o per a tots dos una inversió sense futur, desfer el negoci és massa
complicat. Vivim en una època estranya en què la família per sempre encara és
el model desitjable mentre la realitat s’entossudeix a dir-nos que no és així.
Que en més de la meitat dels casos no és així.
Les
famílies haurien de ser més fàcils de desmuntar. Ja fa temps deia que tan o més
important que buscar una bona parella és buscar una persona que pugui ser un
bon ex o una bona ex. Pot semblar una broma, però em sembla que hauríem d’anar
per aquí. Si això no és per sempre més val tenir-ho en compte quan
col·leccionem records, quan comprem pisos, quan ens relacionem amb els amics o
quan ens comprem un canari.
Em
fa l’efecte que les generacions més joves ja ho saben. Estableixen compromisos
més flexibles i, sobretot, no fan de la família el centre de la seva
realització personal. Pensen, també, en la seva feina, ens els seus projectes
com a persones. Com a taronges senceres més que com a mitges taronges.
I
tot això ho explico perquè conec un separat que, després de perdre la feina, ha
tornat al pis que compartia amb la seva ex. Ara estan junts però separats. A
cap dels dos no els fa cap gràcia. Però no saben com desmuntar bé el que van
muntar. A veure si els nostres fills n’aprenen.
Separats i satisfets
26/04/2014
Molts
separats i separades amb criatures s’adapten de tal manera a la seva nova
situació que difícilment la canviarien per res del món. N’hi ha que diuen que
amb la separació tenen el millor de les famílies i cap dels inconvenients. I és
ben freqüent el cas dels que, encara que tinguin la possibilitat d’encetar una
nova convivència amb algú, s’estimen més que cadascú segueixi a casa seva, amb
els seus nens, el seu espai de llibertat, les seves rutines, les seves manies i
la seva manera de fer.
Com
que les separacions són cada vegada més freqüents, i com que sembla que també
està molt estesa la idea que per ser feliç no cal conviure amb ningú,
especialment si ja et sents acompanyat per les criatures, és possible que la família
unida s’estigui convertint ja només en una etapa de la vida, com a pas previ a
la seva transformació en alguna altra cosa.
Els
sociòlegs descriuen, comparen i apunten tendències, però no els correspon
aventurar com serà el futur. Els filòsofs ja s’hi han atrevit una mica més. És
interessant, per exemple, de veure què vaticinava Friedrich Engels a L’origen de la família, la
propietat privada i l’estat (1881).
Deia que homes i dones s’organitzaran d’una altra manera. Com? Això és
decidirà, diu Engels, “quan hagi crescut una nova generació en què les dones no
depenguin econòmicament dels homes, en què cap dona mantingui la seva relació
amb un home per cap altra causa que no sigui l’amor, i en què cap dona
s’estigui de lliurar-se al seu amant per por a les conseqüències econòmiques
d’abandonar el marit”. El filòsof no ens diu com serà aquesta nova
organització, però sí que vaticina un canvi important, amb una opinió pública
que també s’haurà transformat.
I
aquests canvis en la família són aquí, i aquesta generació d’homes i dones amb
independència econòmica comença a ser una realitat, però només entre les
classes mitjanes. És evident que, entre les classes més populars, això de
mantenir cadascú casa seva és bastant més complicat. I pel que fa als rics, la
cosa no deixa de ser curiosa, perquè probablement és en aquest grup on es
conserven més el tipus de relacions matrimonials de dependència pròpies del
segle XIX. Pobretes, elles!
El
que ens perdem
12/04/2014
Els
separats ens perdem coses. Pot passar, per exemple, que els dies que no ens
toquen els nens ens perdem la caiguda d’una dent. ¿És molt greu? Ens perdem la
imatge, sempre tan tendra, del nen amb la dent als dits, i la geniva encara
sangonosa, i la cara que li queda ara que ja n’hi falten cinc, i no hi som per
afegir la dent a la col·lecció que guardem en una capseta, i a la nit no li
podem dir que vindrà el ratonsito
Péres a deixar-li un regalet
sota el coixí.
Però
les criatures tenen vint dents de llet, de manera que el més probable és que tinguem
ocasió de ser-hi unes quantes vegades. I també és possible que ens perdem coses
més importants, més singulars i irrepetibles. Que no hi siguem quan la nena
explica que un marrec de dotze anys se n’ha enamorat, o quan el nen cau dels
gronxadors i s’obre el cap. O que ens perdem una d’aquestes tardes divertides
en què els nostres fills decideixen pintar-se i maquillar-se. O, si són més
grans, els comentaris sobre la classe d’educació sexual que han tingut al
matí.
Hi
ha separats i separades que no suporten la idea d’estar-se perdent bona part de
la vida dels seus fills. N’hi ha que no paren de trucar a l’ex preguntant què
fa el nen, què fa la nena. N’hi ha que miren de recuperar els episodis perduts
a cop d’interrogatoris detallats sobre el que ha passat, el que s’ha dit, el
que s’ha fet, el que s’ha vist i s’ha sentit.
Trobo
que són uns exagerats. Trobo que quan un fet és prou important, que estiguin
separats no és cap impediment per compartir-lo. Una raó més per mantenir una
entesa el màxim de civilitzada amb l’ex és precisament aquesta. A més de
compartir celebracions, actuacions escolars, reunions amb el tutor o visites
pediàtriques, hi ha moltes més coses per compartir. I, si no, no passa res. La
vida dels nostres fills no és com una novel·la, que faria de mal llegir si
perdés, per exemple, els capítols senars.
A
més, per tòpic que us sembli, el més important és la qualitat, no la quantitat
de temps que passem amb ells. I la qualitat depèn de les ganes d’estar amb
ells. I per a mi, aquestes ganes tenen molt a veure, precisament, amb aquests
dies també fantàstics en què no els tenim, encara que ens perdem no sé ben bé
quins moments importants.
Custòdia
compartida segons les dones
29/03/2014
Algunes
separades opinen que, només pel fet de ser home, la meva visió de les coses ja
és diferent de la seva. De vegades, quan llegeixen aquesta columna, pensen que
elles ho explicarien d’una altra manera. Fantàstic, els dic. Però en realitat
cadascú, sigui home o dona, té la seva particular visió de les coses. Els
demano que concretin, i dues amigues meves coincideixen en el mateix: jo he
estat des del principi un incondicional de la custòdia compartida, i en canvi
elles han hagut de passar per tot un procés per arribar-hi.
Resulta,
em diuen, que és molt més dolorós separar-se dels nens que de la parella. Al
principi quan l’ex tenia els nens, era espantós: es llevaven i hi havia un
estrany silenci a casa. Veien les habitacions buides i els venien ganes de
plorar. Havien de sopar totes soles i pensaven que la seva vida no tenia cap
sentit. De fet, com que ja ho veien venir, s’havien resistit a acceptar la
custòdia compartida durant setmanes terribles de negociacions. Una setmana de
cada dues sense nens, i això fins no se sabia quan, seria impossible d’aguantar.
Tot just s’havien separat quatre dies dels seus fills, amb motiu d’algunes
colònies d’estiu o d’algun viatge amb la parella, i ja ho trobaven terrible.
Hi
ha de tot, els dic, i és possible que, estadísticament parlant, per a moltes
dones les criatures siguin més importants que la parella i que la feina. Per a
molts homes no és així, encara que ningú gosi dir que la feina, o l’empresa, o
la ciutat i el país en el cas dels polítics, sigui més important que els fills.
També és possible que, entre les dones que se separen, això sigui encara més
evident. Però això no vol dir que aquesta prioritat de les dones sigui el
millor per als nens, ni que no sigui el resultat de milers d’anys d’abocar les
dones a especialitzar-se en la criança de les criatures.
La
qüestió és que ara, passat el temps, aquestes mares estan encantades de la vida
amb la decisió de compartir la custòdia. Han descobert que els ex, encara que
no siguin tan perfectes com elles, se’n surten prou bé. Han descobert que les
maneres de fer diferents també són bones per als nens. Han descobert que no
eren tan imprescindibles. I han descobert que, a més de mares, són dones. I han
descobert el temps per a elles. I no ho canviarien per res del món.
La
pobra nòvia del meu amic
15/03/2014
Un
amic separat em diu que no entén que els seus fills no parin de qüestionar-li
la seva nova parella i en canvi no critiquin mai la seva mare. Per què estan
tan cecs?, em diu. Per què són tan poc objectius? Tots tres adoren la seva
mare, de qui ell es va separar, i en canvi no poden veure la seva nova amiga,
que és precisament la seva elecció amorosa i entusiasta. El tema em sembla d’un
gran interès, i ens embarquem en una conversa entre filosòfica i antropològica.
És un fet que les criatures, amb comptades excepcions, consideren que els seus
progenitors són una meravella, i que aquestes mateixes criatures veuen sovint
amb disgust les noves parelles dels seus pares.
El
que sembla evident, li dic, és que als humans no ens agrada qüestionar la
nostra identitat. I els pares són part d’aquesta identitat, de nosaltres
mateixos i de la pròpia autoestima. No hi ha ningú que trobi lleig el mar, o la
lluna, o la neu, perquè si no la nostra relació amb el món seria insuportable.
Com que són coses indiscutibles, ens agraden. Al món, per exemple, és evident
que hi ha ciutats que agraden més a la gran majoria de la gent, i ciutats que
disgusten a molta gent. No direm noms per no empipar ningú, però és un fet que
els que han nascut en alguna d’aquestes ciutats lletges troben que són
meravelloses i s’inventen tota mena de raons per justificar-ne la bellesa i
l’interès, encara que la resta no pensin el mateix.
Els
pares són com la lluna o com la ciutat on hem nascut. Només són qüestionables
des d’una raó que anirà guanyant terreny a mesura que ens fem grans. En canvi
l’amiga del pare o l’amic de la mare són incorporacions discutibles des del
principi, i acostuma a passar al revés: només seran estimables des d’aquesta
raó que anirà guanyant terreny amb l’edat. Els fills més grans accepten molt
millor les noves parelles dels pares.
I
on ens porta, tot això? Doncs a una conclusió important per als separats: per
respectar la identitat dels fills és imprescindible que mantinguem el respecte
pel progenitor de qui ens hem separat. Però això no impedeix que ens comportem
amb naturalitat amb les nostres noves parelles i que davant dels problemes
d’acceptació hi posem una mica d’humor. Només així els fills entendran que la
nova relació no posa en perill la seva identitat ni la seva família.
Crema
les teves fotos!
01/03/2014
Hi
ha moments, al metro, en què no veus ningú que no estigui pendent de la
pantalla del seu mòbil. Tafanejo a veure què miren, i veig que juguen amb
caramels que xoquen i esclaten, escriuen i llegeixen missatges, consulten el
Facebook, repassen l’agenda i es miren fotos del cap de setmana passat. Jo
mateix m’acabo entretenint amb el mòbil i se m’acut de buscar informació per a
aquest article: a veure quina mena d’aplicacions hi ha per a separats amb
criatures. La primera constatació és que, del centenar aproximat d’aplis que
trobo (pràcticament totes en anglès), més de la meitat tenen els engrescadors
noms de Massachusetts Divorce, California Divorce o New Jersey Family Law
Center, dedicades a calcular les conseqüències econòmiques del divorci d’acord
amb les lleis dels diferents estats americans.
Som
una civilització ben estranya: Hi ha moltes més aplis dedicades a la negociació
econòmica del divorci que no pas als nens. Divorce Freeajuda els ciutadans
nord-americans a calcular el que hauran de pagar o el que cobraran. Divorce
Negotiator, que té l’explosió d’una bomba atòmica per logo, us ajudarà a
repartir-vos els béns mobles i immobles. I per repartir-se les possessions
encara n’hi ha unes quantes més, com Divorce Calculator o Divorce Divider, i
algunes són de pagament!
N’hi
ha ben poques, i només en anglès i en francès, per a progenitors amb la
custòdia compartida, que faciliten l’intercanvi d’informació entre els
progenitors, com Custody Connection, Mum & Dad o 2houses, versió per a
mòbils d’una web força coneguda. N’hi ha que tenen el format d’un llibre
d’autoajuda, com Divorce App, amb consells força interessants sobre les
reaccions dels nens de diferents edats davant del divorci. I, finalment, n’hi
una deSesame Sreet molt ben feta, amb jocs, ninots que parlen, testimonis de
criatures, etc., dedicada específicament als nens davant de la separació.
El
premi a la més absurda, paradigma del món virtual, l’hi dono a Burn Your
Photos. Aquesta aplicació et permet posar-hi les fotos de la teva ex o del teu
ex, i és com si les cremessis a la llar de foc. Gràcies al programa, el rostre
del teu ex o de la teva ex es rebrega, es recargola, es consumeix i es
converteix en cendra. I apa!
Separats en moments difícils
15/02/2014
A
un amic se li posa malalt el nen. Com que pot ser greu, el metge de capçalera
li recomana que l'ingressi d'urgència a l'hospital. Al problema del nen, que no
saben ben bé que té, s'hi suma el problema d'una desavinença tan gran amb la
seva ex que el meu amic no sap per on començar a gestionar la situació.
La
veritat és que aquest pare no té gaires opcions, perquè, si la relació és tan
dolenta, el que acabarà passant és que trucarà a la seva ex i li dirà alguna
cosa així com ara: "Tens el nen a l'hospital, que no saben que té. Hi pots
anar a la tarda, em fas una perduda i així jo me'n vaig". En realitat
seria una manera gairebé inconscient de revenjar-se. Només li faltaria afegir
que potser el detonant de la malaltia ha estat la separació, i que la culpa és
seva. De vegades, i no és broma, així és la vida d'aquesta mena de separats,
que confonen el final de l'amor que es tenien amb el principi de la
guerra.
En
aquests casos, en canvi, no crec que hi hagi cap diferència entre els separats
i les parelles de ben avinguts. Als separats en moltes ocasions la malaltia
d'un nen els serveix per millorar encara més la relació, perquè és quan
compartir es fa més necessari. En la malaltia, molt més encara que en les
qüestions de rendiment escolar, en les qüestions d'ordre domèstic i tantes
altres qüestions que convé tractar entre tots dos, cal compartir alguna cosa
més que obligacions. No es tracta només d'avenir-se a fer torns i altres coses
pràctiques.
A
les sales d'espera dels hospitals hi passen moltes coses. Hi ha sentiments, hi
ha la necessitat de suport, d'empatia, de força, d'ànims, la mena de coses
sense les quals es fa tot molt més difícil, i encara més per a la criatura. Els
separats ben avinguts potser no arribaran a abraçar-se, però saben perfectament
què li passa pel cap a l'altre progenitor, i això ja és molt.
La
fórmula de tot plegat és ben senzilla: per separat que estiguis, has de
compartir de veritat els nens. La parella pot ser que no funcioni, però les
nostres obligacions com a pares no tenen per què ressentir-se d'aquest fet. I
això és el que li dic al meu amic. I estic segur que és dels que aprofitarà
aquests dies d'hospital per mirar de trobar un altre nivell de relació amb la
seva ex que no perjudiqui tant els tres fills que tenen.
Més
sobre màquines de matar
Actualitzada
el 01/02/2014
Vaig
a una escola a parlar-los de la meva última novel·la per a joves, Zona prohibida. L'aventura
comença en una escola automàtica on els professors són hologrames, i això ens
porta a parlar de la realitat virtual, dels ordinadors, les màquines i els jocs
més o menys violents. De seguida surt el tema, sobretot entre els nois, de les
prohibicions paternes i maternes de jugar amb màquines, i dels pactes a què
arriba cada noi per poder passar una estona matant soldats, i deixem de parlar
de literatura per parlar de la vida, que per a mi és gairebé el mateix. Quan
vaig a una escola, procuro explicar coses interessants, però també procuro que
me n'expliquin.
Parlant
amb els meus lectors de tretze i catorze anys, veig que és força freqüent la
fórmula del pacte amb els pares: si llegeixen una hora la novel·la que han de
resumir per a la setmana que ve, podran jugar una hora a matar soldats. També
són freqüents els horaris fixos, com ara dues hores només els diumenges a la
tarda, i prou. Però de seguida m'expliquen que tot això depèn de la capacitat
negociadora de cadascú, que vol dir la capacitat per entabanar els pares, o de
donar-los la llauna fins que afluixin.
I
els que teniu els pares separats, els pregunto, aleshores què passa? "Cap
problema -em diu algú-, la meva mare està tan penjada del Facebook com jo de la
Play, de manera que mentre la tinc xatejant amb la penya, jo puc jugar tant com
vulgui". Un altre, en canvi, es queixa que el seu pare el castiga sense
Play cada dos per tres, i que la seva mare es nega a tenir la màquina infernal
a casa seva.
Em
fa l'efecte que els separats, a l'hora de reprimir el jugador compulsiu, ho
tenim una mica més complicat. Quan fa cinc dies que no veus els teus fills, del
que menys ganes tens és de començar a discutir si ja ha jugat una hora o dues,
o si primer són els deures i després matar soldats o a l'inrevés. A més, estàs
sol per aguantar el malhumor del nen i els cops de porta perquè no el deixes
jugar. Però jo li dic que sí, que va, que juguem, i li faig uns cascos amb dues
mitges mandarines unides amb cinta adhesiva, i planto el dibuixot d'un soldat a
la pantalla de la tele, i li dic que ja pot jugar tant com vulgui. I riu, i
escric l'article, i li llegeixo, i s'enriu de mi, i s'oblida de la Play ni que
sigui una estona.
Els càstigs, de casa en casa
18/01/2014
Dissabte
al matí. La bossa dels cereals està oberta, i sobre la taula hi ha una
escampadissa de cereals amb xocolata. La tassa fa equilibris sobre el braç del
sofà. Encara hi ha un got amb cola adherit en un plat amb restes de formatge.
El nen du els cascos de la Play posats i triga una estona a sentir el seu pare,
perquè en aquests moments forma part d'un equip de col·legues de l'escola que
lluiten a mort, en una guerra virtual, contra un altre grup de col·legues
d'alguna altra escola... de la Xina. És evident que el nen no està per res més
que per la batalla que enfronta els escolars de la nostra pobra comunitat
autònoma amb els del país més poblat del món. Però el seu pare no vol que
s'acostumi a posar-se a jugar sense haver recollit les coses, de manera que
insisteix: ha de deixar el joc i portar les restes de l'esmorzar a la cuina, i
de passada ha de recollir l'escampadissa de roba que hi ha al terra de la seva
habitació.
Una
setmana després el mateix nen es rebel·la contra la seva mare perquè no li va
bé parar taula. I a la tarda ajorna indefinidament el moment de retirar del
sofà els seus cereals i els seus mitjons bruts. Aleshores se'l condemna a no
jugar a la Play durant un mes. La mare sap que és un càstig que el fastiguejarà
prou perquè serveixi d'alguna cosa. El problema és que el càstig només es pot
fer efectiu a la casa paterna, perquè a casa de la mare no hi ha Play, i és sa
mare qui ha decidit el càstig.
El
pare de la criatura em demana consell, i després d'avisar-lo que no sóc
l'Helena Francis li dic que està molt bé que els càstigs els decideixin els dos
progenitors i s'apliquin en totes dues cases. Perquè un càstig ben plantejat és
una manera d'educar i, per tant, d'estimar. I és bo que els nens ho visquin
així a les dues cases. I no pot ser que es refugiïn a l'altra casa com
delinqüents en un país sense conveni d'extradició. Però li dic que o bé canvien
de càstig i n'estableixen algun que es pugui complir en totes dues cases o li
hauran de dir al nen que quan canviï de casa s'endugui amb ell la Play. Sí,
això de traginar una Play que no pots fer servir recorda una mica els càstigs
absurds que es practiquen a l'exèrcit, on s'arresten piscines perquè s'hi ha
ofegat algú. Però alguna cosa s'ha de fer per no carregar només el pare amb el
càstig. I el pare es queda tot pensarós.
Quina
alegria veure-us junts!
04/01/2014
Dies
sentimentals, i amb sentiments de tota mena, tan variats com variada és la
situació de les famílies de pares separats i tan variats com variades són les
combinacions familiars que fan durant les festes: separats allà, junts i amb
els nens en una altra casa, amb la nova parella però sense nens en una altra,
tots junts amb les noves parelles i amb els fills propis i els de les noves
parelles, i un llarguíssim etcètera.
Hi
ha una nostàlgia trista que ens pot fer plorar a l'hora de les postres, com al
poema de Salvat-Papasseit, quan els cosins diuen el vers però els nostres no hi
són perquè són amb l'altre progenitor. I encara que tots dos progenitors
s'hagin reunit amb els nens, un dels dos pot sentir la mateixa nostàlgia de
llàgrima a l'hora de brindar, perquè potser encara se sent abandonat, encara és
en ple dol per més que brindi i somrigui i estigui atent a la conversa, a les
bromes o als discursos sentimentals.
Hi
ha alegria sense embuts entre els privilegiats que ja han superat del tot la
separació, el dol d'un o el sentiment de culpa de l'altre, i es retroben i
parlen de la vida i celebren que són pares dels seus fills.
Hi
ha neguit, i angoixa, entre aquells que encara no han resolt gens ni mica el
seu conflicte, i molt especialment entre aquells que encara no han entès que no
han de barrejar les criatures en les seves disputes i la vigília de Nadal o de
Cap d'Any encara es telefonen i s'escridassen i hi barregen els fills. Hi ha,
també, la necessitat de blindar-se contra l'excés sentimental i, sobretot, de
resistir els embats que al separat li poden arribar a través de la sogra, la
mare o fins i tot els fills, disposats a recordar-li que la separació va ser
una llàstima, i que feliços que se'ls veu als nens, i quina alegria veure-us a
tots junts.
Però
del sentiment que no s'escapa gairebé ningú és d'aquella mena d'alegria
nostàlgica tan pròpia de Nadal, però em sembla que el separat o la separada amb
criatures la viuen amb especial intensitat. Potser perquè, encara que amb la
separació hi hagin guanyat moltes coses, també n'han perdut alguna. I amb
l'excepció de la festa de Cap d'Any, més oberta al futur, aquestes dies ens
conviden, nostàlgics, a mirar enrere, a veure com ha passat el temps, i el que
ha sigut, i el que no ha pogut ser.
Quin inútil el Sr. Ballonga. Mediocre mediocre, curtet de gambals. És un perill públic que hi hagi families que depenguin de la seva incompetència. Ja me'l veig a l'escola, notes justetes, endollat per algú al funcionariat públic. Pidolant ajuts públics i participant en xerrades per sobreviure econòmicament. En aquest pais qualsevol es fa dir psicòleg...
ResponElimina