Separats amb nens, uniu-vos! SEGONA TEMPORADA (de l'1 del 12 de 2012 al 21 del 12 de 2013)

Sentimental, sí, però cert

21/12/2013

El professor de llengua de la filla de catorze anys d'un amic meu va tenir, fa uns dies, una idea per donar vida i interès a una classe dedicada a l'expressió oral: cada alumne havia de portar de casa seva algun objecte, des d'una fotografia fins a una joguina, que considerés especialment vinculat a la seva infantesa. L'exercici consistiria a presentar-lo, i a explicar el perquè de l'elecció. 

Parlar de quan érem petits, i mirar d'evocar què sentíem i què pensàvem, i explicar-ho als altres, no resulta fàcil. És més senzill explicar una pel·lícula que no pas explicar un record d'infantesa. Per parlar de quan eren petits, els nois han de ser més creatius i elaborar molt més el discurs que no pas per parlar d'un cap de setmana on hi ha un conjunt de fets i una cronologia. 

Entre la dificultat del tema, i la vergonya que cal vèncer per explicar segons què, sembla que les intervencions no anaven gaire lluny. Fins que un company de classe els va presentar el seu osset de peluix, amb el seu somriure cosit i uns ulls de vidre ja una mica opacs pel frec dels anys. L'osset, d'un color gris dubtós i amb el cap en penjarella, una mica estovat de tantes abraçades i rentadores, va anar passant de mà en mà mentre el noi explicava per què era tan important per a ell. 

Feia tretze anys els seus pares adoptius l'havien anat a buscar a Rússia, i l'havien tret de l'orfenat en companyia d'aquell osset de peluix del qual no se separava mai. Segons els responsables de la institució, l'osset acompanyava la criatura des que la seva mare l'havia donat en adopció. Segons el noi, la mare l'hi havia posat al bressol perquè no se sentís tan desemparat. Quan l'osset va haver passat per totes les mans, no hi havia ningú, a la classe, que no plorés, inclòs el professor. La filla d'aquest amic meu, separat com jo, encara estava emocionada quan l'hi explicava al seu pare, a l'hora de sopar. 

Segons el meu amic, els fills de separats són especialment sensibles davant del sentiment de pèrdua. Perquè ells l'han viscut i l'han hagut d'elaborar. Si en això, li dic, els nostres fills són més empàtics i capaços de comprendre els altres, fantàstic. Però em sembla que el que ha emocionat la seva filla és el mateix que a tothom: el símbol, l'osset rentat i descolorit, l'únic rastre d'una mare que no pot cuidar el seu fill, per la raó que sigui, però que li posa l'osset al bressol.

Agendes per a separats

07/12/2013

Els separats amb custòdia compartida som un banc d'experiències que poden ser molt útils per als que no esteu separats, perquè si les aprofiteu potser tindreu menys raons per separar-vos. Entre altres meravelles, gestionem la nostra família en dues cases amb un repartiment molt més equitatiu de responsabilitats que la gran majoria de famílies. Això vol dir pares que s'ocupen de pensar que els dimecres la nena té piscina i mares que porten el nen al partit de futbol. I això representa unes quantes complicacions i no pocs inconvenients, especialment per als nens, que es poden deixar a l'altra casa la T-12, les partitures, les carmanyoles buides, les bótes de futbol o el carregador del mòbil. Ben mirat, res que no es pugui solucionar fàcilment.

Amb la pretensió d'ajudar els nens i els pares dels nens amb dues cases, a França s'edita una Agenda de mes 2 maisons . Crec que per aclarir-se una mica n'hi ha prou amb un full enganxat a la nevera de cada casa amb el calendari de cada criatura i fer l'esforç de saber quin peu calcen i com es diu el seu pediatre. No cal tanta comèdia. 

Una idea potser més útil, però que confesso que em fa mandra fer servir, perquè pot acabar fent-se pesada, és l'agenda online que proposa la web 2houses. Per desgràcia només hi és en anglès, francès i castellà, però, vaja: el més important són els continguts que hi has de posar tu. A més de la planificació fixa, amb les classes de música o del que sigui i els aniversaris dels amics i familiars, permet portar la comptabilitat comuna (compra de llibres, roba, etc.), posar al dia l'altre progenitor sobre qualsevol cosa i mantenir un àlbum de fotos compartit. La idea és bona, però trobo, com deia al principi, que és precisament la mena d'eina que haurien de fer servir... molts dels que viuen junts! Amb un gestor d'aquests tothom sabria què és el Dalsy, i quina dosi n'ha de prendre el nen, i com se li administra, i a quina hora. Tothom sabria que els dimecres hi ha piscina i els dijous futbol, que divendres no cal carmanyola i que dilluns la nena té dentista. 

Junts o separats, doneu-hi un cop d'ull. No està malament. Tot i que a mi em sembla que ja en tinc prou amb l'agenda del mòbil i comentant per telèfon qualsevol novetat amb la mare dels meus fills.

 

 

Compartim més, però per torns

23/11/2013

A les cues d'urgències dels hospitals, o a la visita del pediatre, s'hi veuen moltes més mares que pares en companyia de les seves criatures. Per més que fem veure que vivim en una societat més o menys igualitària, les dones segueixen comprant la roba dels seus fills, i fan la compra setmanal, i baixen a comprar el pa, i reben a casa el noi que ha de reparar la rentadora. El discurs del repartiment equitatiu de les feines de la llar va per una banda, però la realitat és tossuda i va per una altra. 

La diferència en el repartiment de les feines familiars sol generar conflictes i tensions en les parelles amb criatures. Moltes dones viuen amb gran frustració la falta d'implicació de la seva parella en aquestes feines o en l'educació dels nens. Per a molts homes, en canvi, la demanda de més responsabilitat en les feines de casa resulta irritant. Si no és ben bé la causa, és un dels símptomes que anuncien les desavinences de parella i les possibles ruptures. 

És possible que els homes que opten per la custòdia compartida ja fossin, quan vivien en parella, gent disposada a compartir aquesta mena de tasques. Vull dir que la gent que, per raons de feina, per convicció personal o per prescripció mèdica o religiosa, no pot posar rentadores, i no pot ni comprar unes sabates ni portar el nen a l'oculista, ja no s'embolica a demanar la custòdia compartida. Però la realitat és que molts dels que hem optat per aquest model, no compartíem tant com ara aquestes feines. 

Si al nen li fa mal l'orella quan és el nostre torn, som nosaltres qui el portem a urgències. Els no separats no fan torns, i la conseqüència és que són pocs els homes que se'n van a fer cua a urgències amb la criatura, i encara menys els que s'afanyen a sortir una mica més d'hora del despatx perquè ve el tècnic de les rentadores a arreglar el tambor. No deixa de ser curiós que els separats que compartim la custòdia de les criatures compartim no només molt més, sinó d'una manera total i absoluta, les feines pròpies de la vida familiar. Precisament nosaltres, que segur que no ho fem per acontentar ningú ni per evitar que no decaigui la nostra vida íntima! Ben mirat, no hi ha cap impediment perquè no ho practiquin els que viuen junts, ni que sigui per torns, com els separats. Tots hi guanyaríem.

'Psychiatric Help 5 c'

09/11/2013

En aquests articles miro de parlar del meu món més immediat, però de vegades no puc evitar les incursions teòriques i el salt de l'anècdota a la categoria. Ho faig sempre amb molta cura, perquè no tinc cap interès a convertir-me en una mena de garlaire ambulant i a atendre separats amb criatures en una paradeta com la de la Lucy van Pelt, la germana del Linus i amiga del Charlie Brown, que cobra cinc cèntims per escoltar els seus pacients sota un rètol que diu: " Psychiatric help 5 c ".

Però què he de fer si una separada a qui no conec de res se m'adreça així a través del Facebook: "Perdona l'atreviment, però m'agradaria la teva opinió sobre un tema que em preocupa. Fa tres anys que em vaig separar. Em vaig quedar feta pols. M'ha costat sortir-me'n, i ara que he presentat als meus fills la meva nova parella, resulta que no els agrada. Se'n riuen, li fan la vida impossible i me la fan a mi. Estic molt decebuda. Ja sabia que em passaria. ¿Creus que m'he precipitat? ¿He d'esperar més temps perquè entenguin que el meu ex i jo no ens tornarem a ajuntar?" 

Potser hauria de contestar que per parlar d'aquesta mena de coses s'ha de conèixer millor el cas, la qual cosa em portaria a quedar per fer un cafè amb aquesta senyora, però com que ara mateix no em va bé i demà no crec que em faci menys mandra, i descarto la idea de no contestar perquè la pobra dona sembla realment preocupada, li faig arribar el missatge següent: "Deixa't d'històries i vés a la teva. I ni se t'acudeixi pensar que si ho fas ets una egoista que no té en compte els nens. Al contrari, se't veu una mica atabalada, neguitosa i insegura, probablement perquè ets una mica infeliç, i pensa que els teus fills el que volen, per damunt de tot, és tenir una mare alegre i feliç. 

Sembla contradictori, però és així: no els agraden les noves parelles dels pares, però encara els agraden menys els pares o les mares abandonats, solitaris, tristos o deprimits. De manera que passa de tot i pensa que segur que tampoc els agrada l'amiga del teu ex. Segur que troben que es tenyeix d'un ros impossible, té la veu massa aguda i els parla com una mestra de parvulari. Però els agrada veure el seu pare content. A més, tan difícil com és enamorar-se, tampoc és qüestió de llençar l'amor a les escombraries".

 

 

Papa, vull un Cayenne i una casa amb piscina

26/10/2013

És típic de molts separats: un dels dos progenitors continua vivint al pis propietat del matrimoni, mentre que l'altre s'ha de buscar alguna cosa econòmica de lloguer pel mateix barri, perquè els nens estiguin a prop de l'altre progenitor, i més o menys tan a prop de l'escola com estaven abans. La cerca depèn dels recursos de cadascú, esclar, però el més freqüent és que aquest segon pis hagi de ser més petit i més tronadet que l'altre. 

També pot ser que pare i mare vagin de lloguer, i que comptin amb recursos econòmics diferents. Per una raó o per l'altra, són moltes les criatures que es mouen entre una casa on tenen una habitació fantàstica per a cadascú, orientada al sud, i una altra on han de compartir una habitació justeta que dóna a un pati interior. En conec més d'un que es queixa d'aquesta situació. Amb un piset més escanyolit que el de l'altre, diuen, se senten en inferioritat de condicions. Tenen la fantasia que als nens sempre els agradarà estar-se més a la casa més lluminosa, més àmplia i més el-que-sigui que a l'altra. 

És evident que s'equivoquen, a menys que facin anar els seus nens a una escola on tothom tingui casa amb piscina, o que els hagin ensenyat a valorar les persones pels seus Cayennes, el pedigrí dels seus gossos o els metres quadrats del pis on viuen. 

I jo per què m'embolico a parlar, en aquesta columna, de temes tan complicats? No ho sé, però estic segur que als nens, com als adolescents, no els importa gaire la grandària de l'habitació, ni les vistes, ni l'orientació. El que els importa és que tinguin la certesa que la seva presència es té en compte, i que se'ls atén. Així que he buscat la millor manera de respondre al meu amic rondinaire (el seu piset és francament minso), i he trobat una bona resposta en una entrevista amb Nicole Prieur, una psicoterapeuta francesa especialitzada en criatures i separacions, que afirma que la forma del lloc no importa. El que importa és el contingut. El respecte pel seu lloc. "El que és terrible per a un nen és que al seu llit, quan no hi és, s'hi acumulin tota mena de coses, perquè l'espai que se li atribueix és una projecció del seu espai interior". 

En definitiva, una criatura el que vol és tenir el seu lloc en totes dues cases. I que se li respecti. Que se l'estimi, vaja.

 

 

Tinguem els fills en pau

12/10/2013

El més probable és que la gran majoria dels separats i separades que coneixeu mantinguin una relació correcta amb l'ex. Segur que n'hi ha uns quants que han reduït la relació a la mínima expressió, especialment els que tenen els fills més grans. En tot cas, no hi ha baralles i els fills mantenen una bona relació amb tots dos progenitors. Però tots tenim algun amic o alguna amiga que està a matar amb el seu ex. Com que els que es barallen són una minoria, se'ns fa difícil fer-nos una hipòtesi que n'expliqui les causes i ens reafirmem en la idea que no barallar-se és una qüestió de gent civilitzada. Però els que ho fan, ¿són més primitius? Més incultes? Més pobres o més rics? Són més masclistes? 

No hem de fer cas dels estereotips. Els que es barallen no són la gent amb menys formació, ni els més masclistes. Els humans tenim tendència a barallar-nos. Les papallones no es barallen mai. Els ocells, poc. Gats i gossos, una mica més. Els humans, bastant. La baralla és molt humana. Però gestionar en pau les diferències és exclusivament humà. I quan la baralla pot afectar els nostres fills, més que humà hauria de ser obligatori. 

Una de les formes més bèsties de barallar-se consisteix a degradar la figura de l'ex i a posar entrebancs perquè es relacioni amb els fills. N'hi ha de molt savis que, per referir-s'hi, parlen de la síndrome d'alienació parental, que defineixen com una mena de rentat de cervell que fa un progenitor, generalment la mare, sobre els seus fills, i que pretenen que sigui acceptada per científics i juristes. I n'hi ha que, també molt savis, asseguren que el seu teòric, el psiquiatre Richard Gardner, era senzillament un defensor de la pedofília. El debat potser tindria interès si no fos perquè de seguida s'encén i s'omple d'insults i desqualificacions (podeu fer-ne un tast en una cerca a Google). I perquè continuen atiant estereotips i, sospito, una certa idea de lluita de gèneres. 

Detesto aquesta mena de debats amb pretensions teòriques. Més val no entrar-hi. Perquè, modestament, crec que si ens barallem és perquè encara no hem interioritzat una gestió més feliç dels nostres conflictes. És més una qüestió d'ètica, d'evolució personal i de coneixement d'un mateix que no pas de cultura general, d'ideologia política o de nivell de renda.

 

 

Espanya i Catalunya també se separen?

28/09/2013

Sempre he trobat retòricament incorrecta aquesta al·legoria recurrent, utilitzada per polítics i periodistes, que consisteix a representar la relació entre Catalunya i Espanya com la d'un matrimoni mal avingut. Una bona al·legoria ha de ser una metàfora sostinguda. És a dir, la representació d'una idea a través d'alguna imatge que la representi bé i, sobretot, que en representi diversos aspectes. Hi ha exemples magnífics, de pell de gallina, com l'al·legoria de l'amor perdut que García Lorca va representar com un cavall que cavalca amb un genet mort sota una lluna negra, o tan apoteòsics com els de Jacint Verdaguer, que compara muntanyes amb pits descomunals, esglésies amb vaixells, planes amb bressols i cabells amb camps de blat, i sap mantenir aquestes comparacions durant un munt de bons versos. 

Però en aquesta al·legoria del matrimoni de seguida falla tot. Per començar, perquè ja no és gaire encertada la idea que una nació que n'inclou una altra sigui com un matrimoni. La idea de les desavinences de la parella i de l'opció del divorci o la separació ja hi encaixa més, però de seguida topa amb el fet que divorciar-se, avui, amb consentiment o no de l'altre, és relativament senzill: res a veure amb la realitat que l'al·legoria il·lustraria. 

Si parlem de l'amor, la cosa és més greu: el conegut intel·lectual feixista Ernesto Giménez Caballero va publicar, el 1942, un llibre en què desenvolupa precisament aquesta al·legoria amorosa, i en què es diuen coses tan boniques com aquestes: " ¿No sientes a lo que sabe el amor de España? Primero, a lágrimas. Y luego, a besos… ¡Abajo el romanticismo! ¡Arriba el clasicismo imperial! ¡Abajo el divorcio! ¡Arriba el matrimonio! " I si ens hem d'imaginar que entre Espanya i Catalunya hi ha sexe, o n'hi ha hagut abans del desencís, encara pitjor. Perquè no resulta fàcil imaginar-se com s'excitaven i com resolien les seves bregues d'amor. Tenen sexe? Quines preferències tenen? Quines modalitats practiquen? És de comú acord? Hi ha violència? 

I, per acabar, la qüestió dels fills. Si Catalunya i Espanya se separen, tindran la custòdia compartida dels catalans? O ens quedarem amb la mare, perquè el pare li pegava? I qui és el pare? Definitivament, aquesta al·legoria no funciona.

 

 

L'estiu dels separats veterans

14/09/2013

Els primers estius després de la separació no acostumen a ser senzills. Els més afortunats, els que tenen una caseta o un apartament en alguna banda, tenen el problema afegit d'haver-se'l de vendre o de compartir-lo per setmanes, per mesos o per anys. Però això només és al principi. Després s'arriba a solucions que al principi semblarien increïbles. Sempre que escric això, sempre que insisteixo que tot és qüestió de temps, penso que els novells no s'ho creuran. Però és així: si quan et separes poguessis veure com serà la relació amb la teva exparella al cap de deu o de vint anys, al·lucinaries. 

Tinc uns col·legues, per exemple, que es van separar ara fa deu anys. Tenien un apartament a Ciutadella. Van arribar a un acord, i ella va deixar d'anar-hi. Però des de fa tres estius, precisament quan tots dos tornaven a tenir parella, hi passen quinze dies junts amb els seus dos fills, de tal manera que a més de descansar de la feina, descansen de parella. Són més amics que mai, diuen, i per això cadascú té la seva pròpia habitació. 

Però el que trobo més remarcable d'aquesta història és la reacció dels dos fills adolescents. Resulta que, en contradicció amb la creença que els fills dels separats viuen permanentment amb la fantasia que els seus pares es tornaran a ajuntar, a aquest parell el fet de passar quinze dies amb tots dos progenitors no els fa cap gràcia. Es queixen que són uns pesats. Protesten perquè reben instruccions de parar i desparar taula de tots dos. Remuguen perquè tots dos, sense posar-se d'acord i amb ben poca estona de diferència, els envien a estendre la roba, a llençar les escombraries o a comprar coca de trempó. Tots dos els pregunten sobre el curs o l'anglès. Tots dos es donen suport l'un a l'altre per sotmetre'ls a un interrogatori sobre els nois i les noies que els agraden. I els desperten massa d'hora. Com que només són les vacances, diuen, la cosa és acceptable. Però que no se'ls acudís fer el mateix durant l'hivern!

També és possible que la fantasia de la reunificació continuï sent certa, i que els fills dels meus col·legues l'amaguin darrere aquesta mena de comentaris, però això ja ho deixo a la interpretació dels psicòlegs. Sigui com sigui, ¿no trobeu fantàstic que conviure amb l'ex pugui arribar a ser un descans?

 

No renyis el meu fill!

31/08/2013

Entre els matrimonis amics no és estrany que, de tant en tant, hi hagi conflictes a causa de les criatures. És típic: dues o tres parelles se'n van de vacances juntes, cadascú amb les seves criatures, i el problema no triga a manifestar-se. Hi ha una nena que és una consentida, o hi ha un nen que no sap compartir res amb els altres, hi ha alguna criatura impertinent que no sap respondre amb una certa educació als seus pares o als adults, o n'hi ha que estan enganxats a les maquinetes i passen de col·laborar en les coses del grup: ni paren taula, ni treuen plats, ni van a llençar els residus als contenidors respectius. 

Però resulta que no tothom comparteix la mateixa visió del problema. Els pares de la criatura no acostumen a ser gaire conscients que passi res d'especial, de manera que qualsevol aproximació al tema, per més que es faci amb prudència, pot acabar provocant un conflicte entre els adults. Tots hem viscut situacions d'aquesta mena, que de vegades acaben amb el distanciament dels matrimonis amics. És possible que, en un matrimoni, pare i mare no opinin el mateix sobre determinades actituds dels seus fills, però aquestes discrepàncies rarament es faran explícites davant dels altres matrimonis. De manera que, en cas de crítica, solen fer pinya en defensa dels seus cadells. 

Entre els separats amb criatures el fenomen pot arribar a ser més greu i ridícul. Un separat i una separada amb criatures s'aventuren a passar junts una setmana amb els nens respectius. Per més que entre el separat i la separada hi hagi complicitat, il·lusió i una bona entesa, aventurar-se a barrejar-hi les criatures no és gens senzill. La combinació pot ser explosiva. Tots dos adoptaran el rol de pares i aparcaran la d'amants. En un instant poden deixar de ser la parella que s'entenia tan bé -perquè els nens acaparen sempre tot l'espai emocional, o ho intenten- i la relació entre els adults queda automàticament modificada. I no triga a fer-se evident que hi ha nens que creuen més que els altres, que uns es fan el llit sense que els hagin de dir res i altres no, i tot això sense parlar de qui treu més bones notes, qui parla més bé l'anglès o qui és més carinyós amb els pares. Per als separats, amor i criatures és una barreja difícil que reclama bastanta prudència. Segur que us hi heu trobat.

 

¿Amb qui has quedat, mama?

17/08/2013

L'estiu és temps d'amors adolescents, però suposo que també d'amors en general, simplement perquè hi ha més temps i ocasions per a les coses de l'amor. En parlo amb una amiga separada i apareix un tema interessant: es queixa que, d'adolescent, els seus pares la controlaven en excés. I que ara, de separada, qui la controla són les filles. M'explica que en una ocasió, mentre passava l'estiu en un poble de la costa, l'havien castigada sense poder sortir a la nit a fer el gelat amb els amics, i es va escapar per la finestra després de deixar, al llit, unes quantes tovalloles que simulaven, amb l'habitació a les fosques, les seves formes d'adolescent en ple creixement. No va servir per a res. Quan va tornar, a la una de la matinada, després de dos gelats i d'uns quants petons experimentals amb gust de maduixa, els seus pares l'estaven esperant desperts. Com que aleshores els fills encara rebien bufetades, en va rebre unes quantes. 

Ara són les seves filles adolescents les qui controlen les seves històries d'amor. Hi ha casos pitjors, em comenta, perquè hi ha fills que controlen com es vesteix la mare quan surt, i com es pinta, i a quina hora torna. Però a mi ja em sembla prou greu que mirin de controlar a qui veu i a qui no veu la seva mare, i emetin els seus judicis crítics sobre els sospitosos. 

Si tot això és cert, li dic, el món és ben bèstia. Perquè de la mateixa manera que el control sobre els adolescents era molt més estricte per a les noies que per als nois, el control dels fills sobre les mares acostuma a ser més dur que sobre els pares. Però ella em diu que, en realitat, tot això la diverteix. En més d'una ocasió ha sortit de casa vestida per anar a fer jòquing quan, de fet, es proposa celebrar una trobada amorosa amb el seu amant. Més d'un cop l'ha convidat a casa, però camuflat entre altres amics, i sempre ha trobat molt emocionant fer-se petons o que li toquin el cul d'amagat, a la cuina. 

A tall de conclusió, va i em diu que té la sospita que el control, sigui dels pares o dels fills, li fa viure l'amor i el sexe amb una intensitat que no tenien les seves relacions de parella consolidada i convencional. Glups! Protesto, i em diu que la gent d'esquerres sempre estem amb la mateixa història de la llibertat i tota la pesca. Li dic que hi pensaré.

El vertigen de les vacances

03/08/2013

Les primeres vacances dels separats amb criatures acostumen a ser dures. Encara estem atordits per la separació i ens veiem incapaços de tornar a l'apartament o a la caseta que llogàvem quan estàvem junts, de manera que hem de començar de nou, pensar un lloc, posar-hi una il·lusió que no tenim i mirar de convèncer les criatures que no passa res i que ens divertirem moltíssim. Per això, després de l'experiència, hi ha separats que arriben a la conclusió que passar l'estiu sols amb les criatures no funciona, i busquen a veure si hi ha viatges, estades, qualsevol cosa per a separats amb nens. 

A mi no m'han agradat mai els viatges en grup. Reconec que l'únic que he fet, a Rússia quan encara existia l'URSS, va ser també un dels més divertits. Però crec que un grup nombrós, quan viatja, perd la porositat, la vulnerabilitat que tens quan viatges sol o en parella. Els grups nombrosos transporten amb ells massa coses, traslladen allà on van el soroll del seu món, els seus prejudicis, les seves històries. El grup protegeix, aïlla de l'entorn, i, com un científic maldestre, altera massa el que la gent que en forma part observa o experimenta. L'experiència del propi grup acaba sent més important que el racó de món que visites i la gent que hi viu. 

Per a mi, formar part d'un grup de quaranta espanyols amb sandàlies i ronyoneres que envaeixen la cabana d'un massai no té cap gràcia. I si no m'agraden els viatges organitzats, penso que encara m'agradarien menys els viatges per a separats amb criatures. Quina mandra descobrir ja el primer dia que al grup no hi ha la mena de gent que t'imaginaves, i que te les hauràs durant deu o dotze dies amb criatures consentides, amb nens abduïts per les maquinetes o amb dones que porten de viatge més la seva condició de mares que de dones. 

De la mateixa manera que el viatge organitzat t'evita (o et pren) el vertigen mateix del viatge, aquesta sensació de desemparament que pots arribar a experimentar quan ets l'únic estranger d'un autobús en un país estrany, el viatge dels separats amb nens et pren el vertigen meravellós de relacionar-te sense defenses amb els teus fills. No res: el primer estiu s'ha de passar com es pugui. Però el segon, i els que vindran, més que problemes, són grans oportunitats.

 

 

Llits calents per a separats amb nens

20/07/2013

Que separar-se és car ho sap tothom. Calen dos pisos, potser dos cotxes, i moltes coses més per duplicat. Però amb la crisi, a més de car, és arriscat. Si et quedes sense feina en una casa on només hi ha una font d'ingressos, o si aquests ingressos baixen i ja no et permeten ser independent, malament rai. N'hi ha que, en aquesta situació, tornen a ajuntar-se com si no hagués passat res, però si la raó és purament econòmica el resultat pot ser devastador, un malson. N'hi ha que tornen, però a casa els pares. Amb criatures i tot. Ha de ser una experiència ben intensa tornar-se a instal·lar, als quaranta anys o més, i ara amb els teus fills, a la mateixa habitació on havies jugat amb el tren elèctric, on havies estudiat el verb to be i on t'havies estrenat en les coses de l'amor un cap de setmana en què els pares eren fora. 

Comentant amb una colla d'amics aquesta mena de solucions d'emergència, gairebé de temps de guerra, se'ns acut que els separats amb criatures potser ens hauríem d'adaptar als nous temps i compartir pis amb altres separats amb criatures. Alguns amics protesten: si ja és difícil compartir pis quan ets estudiant i tens divuit anys, imagina't tu barrejar famílies, costums higiènics i culinaris, i maneres d'educar diferents. 

Impossible, diuen alguns, suportar, a casa, cada dia, les criatures dels altres. Però no! Exclama una mare: "El pis el compartirien els adults, i només caldria que els torns dels dos separats fossin complementaris, de manera que els nens de l'un ocupen les habitacions que han deixat lliures els de l'altre!" Hi ha crits, protestes i aldarull general. Impossible! Intolerable! Una separada indignada diu que aquesta mena de llits calents li recorden els tallers tèxtils il·legals i altres coses encara pitjors. D'altres opinen que, al contrari, el sistema de llits calents permetria als nens compartir els jocs de la Play o la roba. "Compartir! Hem de compartir!", crida una mare, entusiasmada, com si acabés de tornar d'unes jornades sobre educació cívica infantil. A algú se li acut recordar que els peluts de Goa o de l'Eivissa dels 70 ja es van inventar una altra solució: compartien els fills que no se sabia ben bé de qui eren i seguien compartint la casa, la platja i la cabra encara que se separessin. I així riem una estona, un vespre d'estiu.

Els torns dels ex

06/07/2013

Per als nens, els canvis de torn ja són prou canvi. Canviar els canvis de torn no els fa cap gràcia. Al principi, als adults tampoc els en fa: hi ha la sospita que l'altre s'ha trobat un o una amant que li aniria millor tal dia i tal altre, i per això demana un canvi. Però això és com tot: amb el temps, aprenem de què va això de la separació amb criatures, i les criatures també aprenen de què va això de ser de família amb dues cases. 

De manera que, superada la primera fase, els separats i els fills dels separats deixem de neguitejar-nos si un dia el nen es queda a dormir a casa l'ex, o fem algun ajustament a causa d'un viatge. Una amiga meva diu que, passats dos o tres anys, els separats amb criatures podem considerar-nos veterans. I si ho hem fet bé, i les relacions amb l'ex són bones, i les criatures ja tenen una certa edat -posem a partir dels deu anys-, ens podem arribar a plantejar, fins i tot, coses com ara canviar els dies que els tenim. 

Conec una parella les exparelles de la qual, el mateix dia i amb ben poques hores de diferència, els han demanat canviar els torns. Tots dos ex, a més, els han donat la mateixa raó: que sempre tenen els nens els dimecres i els dijous, i aquests dos dies són precisament els de més vida social, és quan la gent surt, i ja s'han perdut massa cinemes, teatres i sopars. Ara, als meus amics, ja no els fa cap mal -o no gaire, perquè una miqueta sempre en fa- pensar que el que volen és que els seus dies lliures coincideixin amb els d'un altre separat o separada que han conegut. O pensar que demanen aquests dies per sortir a lligar. I com que pertanyen al grup dels que la meva amiga considera veterans, es poden permetre un canvi important sense que els nens s'ho prenguin dramàticament, sinó com un sotrac més en la seva vida de pobres fills de separats. Per tant, només els queda ajustar els torns. 

La qüestió és que als meus amics la casualitat els facilita les coses, perquè si decideixen concedir els dimecres i els dijous als seus ex, podran continuar gaudint de la seva pròpia coincidència de torns, de manera que els animo a fer-ho. "Però voleu dir -els dic- que tanta casualitat no incita a sospitar que els vostres ex s'han conegut i són parella?" No seria la primera vegada que els dos ex d'una parella es fan parella. És típic!

¿Arguments contra la custòdia compartida?

22/06/2013 

Per què hi ha gent tan bel·ligerant amb el fet que la legislació consideri la custòdia compartida com a opció preferent? Hi ha una advocada que n'ha fet la seva especialitat. De tant en tant en llegeixo algun article, o la veig per televisió, i trobo que té uns arguments ben pobres, com ara posar com a exemple la legislació d'altres països. Perquè si ningú no pogués tenir una legislació una mica més avançada que els altres, encara aniríem amb el codi d'Hammurabi. Perquè a tot Europa l'opció per la custòdia compartida va a més. I perquè són els psicoterapeutes, els pedagogs i altres especialistes, i no els advocats, qui ens han de dir si un règim de custòdia és millor, o no, que un altre. 

D'exemples d'aquesta distorsió del món que provoca la visió legalista en trobaríem a centenars. Alguns de tan llaminers com que l'evidència que parlem el mateix idioma que els valencians, els mallorquins o els aragonesos de la Franja topa amb la realitat jurídica que aquesta evidència és una pura al·lucinació perquè, com tothom sap, a la franja s'hi parla LAPAO. 

No fa pas gaire aquesta advocada citava com a prova de pes un estudi de la Universitat d'Oxford on s'afirma que hi ha evidències que la custòdia compartida és una mala solució quan hi ha una gran conflictivitat entre els pares. Quin descobriment! ¿I això invalida que aquesta opció continuï sent preferent? Citar estudis d'universitats importants fa bonic però no cola. Entre altres coses perquè els podem llegir a la xarxa -Caring for children after parental separation - i veure que aquest text és més un article d'opinió que un estudi seriós. 

D'estudis ja n'hi ha uns quants que conclouen -com el del psicòleg Robert Bauserman, fet amb entrevistes a més de 2.500 famílies-, que els nens en custòdia compartida gaudeixen de més benestar. És evident que els nens també poden estar bé amb altres opcions de custòdia, però com que la condició bàsica és, en tots els casos, que no hi hagi baralles entre els pares, sinó cooperació, la custòdia compartida treu més bona nota en tots els estudis. ¿Podem dir que això no és una virtut del sistema de custòdia, sinó dels pares? És possible. Però, precisament, si resulta bo que la compartida sigui preferent, és perquè ens fa avançar cap a aquesta cooperació.

El WhatsApp i els separats

08/06/2013 

El WhatsApp és el gran mitjà de comunicació dels adolescents i dels enamorats, que no paren de teclejar paraules d'amor o d'odi a una velocitat de prodigi. Però també és útil per als separats amb criatures, que no parem d'avisar-nos que dins del torn de l'altre toca un dentista dilluns a les 17.30, una festa d'aniversari i un assaig general de l'obra de final de curs: representaran Grease , i el nen ha de portar americana i se li ha de fer un tupè engominat. Els missatges gratuïts ens permeten, a més, enviar-nos fotos i vídeos i compartir els moments estel·lars de la vida dels nens que ens estem perdent perquè no hi som, com ara el nen sortint de la perruqueria o la nena xuclant un espagueti. Gràcies a aquestes miquetes de presència virtual que ens proporciona el WhatsApp, podem estar més connectats amb el que passa a l'altra casa que molts pares o mares sense separar, que arriben a casa a quarts de deu i ja es troben els nens sopats i a punt d'anar a dormir. Perquè amb l'excusa que viuen junts, segur que no s'envien tantes fotos i whatsapps com els separats amb la custòdia compartida. 

Les virtuts del WhatsApp no s'acaben aquí. L'aplicació també és útil per als separats mal avinguts. Gràcies als missatges de mòbil, poden comunicar-se sense plors a les converses, sense interrupcions, rèpliques ni insults. Però si el WhatsApp pot ser bo per als qui busquen arribar a alguna mena d'acord, no ho és gens per als ressentits, ofesos i barallats. Els adolescents, més propensos a oscil·lar entre els sentiments d'amor i d'odi, ho saben ben bé prou, i tiren de WhatsApp per barallar-se i provocar-se sense haver de donar la cara. Els adults que hi cauen en surten encara més malparats. Els missatges de mòbil són la millor eina per seguir aprofundint en les diferències. Perquè gràcies a les frases curtes, als errors d'ortografia i de puntuació i a l'ambigüitat d'algunes emoticones, un whatsapp pot ser interpretat de les maneres més diverses i paranoiques, segons l'estat d'ànim dels lectors, talment la sentència d'un oracle. 

Quan els missatges eren de pagament, ni els adolescents es devien barallar tant teclejant frases mal escrites amb els polzes, ni els separats amb criatures s'enviaven fotos quan al nen li queia una dent. Què faríem, sense el WhatsApp, els separats amb criatures?

Som taronges senceres

25-5-201

Coincideixo amb altres separats i separades amb criatures a qui la idea de tornar a viure en parella ens fa mooolta mandra. I per què? ¿Hem quedat escarmentats i ja no volem tornar-hi? No. ¿Ens encanta estar sols? Tampoc. ¿Hem de fer la cabra boja durant una bona temporada, com si tornéssim a ser joves? Tampoc no és això. Però no ens és gens fàcil, ni a nosaltres mateixos, explicar per què. Els que pensem així tenim alguna cosa en comú: som separats i separades amb la custòdia compartida, i mantenim unes relacions correctes, fins i tot bones, amb els nostres ex. Això vol dir que continuem fent de pares i mares, i n'estem raonablement satisfets. L'objectiu de la maternitat o la paternitat ja l'hem assolit, no ens cal tornar-hi ni compartir-lo amb ningú més. Al contrari, quina mandra barrejar els nens amb les noves relacions!

A més, molts de nosaltres, i les dones són les que remarquen més aquest fet, gaudim de vides paral·leles: ens dediquem als nens, que són prioritaris durant els dies que els tenim, i fem la nostra vida els altres dies. "M'ho passo molt bé fent de mare quan els tinc, i m'ho passo bé amb la meva nova parella quan no els tinc. Què més vull?"

Certament, si la mare que diu això s'emboliqués a viure amb algú, aquestes vides paral·leles, més o menys distants, deixarien de ser-ho. I, per ara, aquestes dues vides són el millor que té: els nens ja no són el centre exclusiu de la seva vida, i la seva relació de parella deixa més espai per a cadascú i té poques possibilitats de tancar-se en ella mateixa i d'acabar ofegada.

Crec que està bé que els nens vegin i visquin aquest model. Fins fa ben poc pensàvem que els pares o mares separats que no refeien la seva vida convivint amb una nova parella era perquè no en trobaven. Ara, per sort, formem part d'una mena de tercera via que, de fet, té una extraordinària similitud amb els nous models de convivència de parella que practiquen els joves: junts, però separats. Els joves, com els separats veterans, saben que en aquest món ja no hi ha prínceps blaus. Ni mitges taronges: tots som taronges senceres, i si estem junts és per ser dos, no per ser una mena de cosa difusa que vol simular que és un. Els fills educats en aquesta cultura sabran construir relacions de parella més bé que nosaltres. D'això es tracta.

Sobre nàufrags i derelictes

11-5-2013

Al principi, els separats amb criatures patim una mena d'exili, una migració a territoris desconeguts per motius que no són ni polítics ni econòmics, sinó bàsicament sentimentals. Quan acabes d'arribar a aquesta terra estranya dels separats tot resulta estrany. Des d'anar a casa dels amics amb qui solies anar amb la teva parella fins a organitzar una festa d'aniversari, planejar un cap de setmana amb els nens o viatjar sol amb ells. Tot resulta intens, de vegades dolorosament intens. Sovint és com si res tingués gaire sentit. Però amb el temps, no només aprens l'idioma i els costums d'aquest nou territori on has anat a parar, sinó que comences a oblidar el que has deixat enrere i a trobar totes les gràcies a aquest nou país d'acollida dels separats amb nens. No és només que t'hi adaptis, sinó que, ben sovint, acabes considerant que aquesta nova manera de viure té coses fantàstiques. Has perdut algunes coses, però n'has guanyades moltes altres.

Cada dia hi ha gent nova que arriba a aquest nou territori. I n'hi ha molta que hi arriba desesperada, arrossegada per les onades després que la pastera se'ls enfonsi. Està bé que sàpiguen que, per més que els costi de creure-ho, hi haurà un moment que se sentiran en territori propi, i la seva nova condició de separats amb criatures els deixarà de semblar el que queda d'un naufragi (que, com vam aprendre a les novel·les de Verne, Salgari i Defoe, rep el nom de pecio en castellà i de derelicte en català). Està bé que sàpiguen que els nens, com també passa amb els fills dels qui han emigrat, són els primers a adaptar-se i a treure profit dels avantatges de la nova situació. Vaig començar a escriure aquesta columna quan era un d'aquests nàufrags descalços de camisa esparracada, però és una condició que ja em comença a quedar lluny.

Tant els nàufrags de l' Illa misteriosa de Verne com el Robinson de Defoe s'adapten tan bé a la seva nova situació que, quan aconsegueixen sortir de les seves illes, les acaben enyorant. Fins a tal punt que herois de Verne acaben fundant, en terra ferma, una comunitat inspirada en la seva illa desapareguda, i Robinson hi torna decidit a fundar-hi una colònia. Sempre m'han agradat les novel·les de nàufrags. Són al·legories fantàstiques de la pèrdua i la reconstrucció

De 'bon rotllo'

 

27-4-2013

En una festa em trobo un amic a qui no veig des de fa un parell d'anys, també separat i amb la custòdia compartida. Em comenta que llegeix els meus articles, i per més que intento canviar de tema, perquè em fa mandra parlar-ne, de seguida em fa saber que la seva relació amb la mare de les criatures no és gaire bona, però que procuren posar-se d'acord sobre els temes que puguin afectar les criatures. I em deixa anar: "Tu què n'opines, com a especialista?" Li dic que, d'opinar, opino moltes coses, però que no sóc especialista de res, perquè cada cas és un món. Lamento haver fet l'efecte, en algun article, de saber alguna cosa. Per saber res cal verificar una hipòtesi a partir del coneixement d'una pila de casos. De manera que no sé res. De fet, per la mena d'elements que hi ha en joc, de caràcter tan íntim, el coneixement una mica seriós del que passa entre els ex és un territori gairebé reservat a psicoanalistes o psicoterapeutes en general.

El que recomanen vivament aquests especialistes és que la gent no utilitzi les criatures per a les seves baralles, ni es dediqui a criticar el comportament de l'altre progenitor, ni el desautoritzi, ni l'ignori com si no existís. Que hi hagi una relació civilitzada, vaja. Però dins d'una relació civilitzada hi caben moltes variants.

N'hi ha que s'eviten tant com poden, i n'hi ha que no tenen cap problema a anar de festa amb les noves parelles. Hi ha qui diu que és una qüestió de temps, i que passats uns quants anys ja és possible gairebé tot. No ho sé pas, però em sembla que més que del temps, depèn de la relació anterior i del trencament. N'hi ha que se separen perquè coincideixen alhora a considerar que junts no van enlloc. N'hi ha d'altres que, mentre que un continua enamorat, l'altre està a anys llum. N'hi ha que se senten alliberats i n'hi ha que se senten traïts. N'hi ha que s'enfonsen en la idea que no tornaran a aixecar el cap i altres que mantenen una esperança malaltissa de reunificació. I un llarguíssim etcètera que és a l'arrel dels diferents nivells de bon rotllo que hi ha entre els ex. ¿Com més bon rotllo millor? No ho crec. Mentre el meu amic mantingui una entesa cordial amb la mare dels nens n'hi ha prou. Potser no cal que siguem tots amics, les noves parelles de cada ex incloses. Però no ho sé.

 

Fenòmens paranormals

13-4-2013

No sé si us ha passat alguna vegada. A mi, bastantes, i també a uns quants amics meus separats: quan els nens són amb un dels pares, truca l'altre progenitor i no tenen ganes de parlar-hi. La conversa dura uns segons, diuen que estan molt bé, que sí, que han fet els deures, i que ara estan berenant o fent el que sigui i que no els va bé parlar. Vaja, que es treuen de sobre tan ràpidament com poden el pare o la mare que truca. La meva filla dissimula una mica més, però el meu fill no es talla ni un pèl. Per què ho fan?

Aquesta és la mena de fenòmens gairebé paranormals que s'esdevenen a les cases dels separats amb criatures, i que trobo que val la pena observar i mirar d'entendre. El primer que se m'acut és que el fet de rebre la trucada del pare o de la mare els recorda la separació, perquè la fa evident. I miren de negar-la. És com si li diguessin a qui truca: "Ara no ens recordis que no vius aquí". Però em sembla que ja ho tenen massa assumit perquè sigui això, o només això. Una segona idea: és possible que en trucar als fills posem en evidència que els enyorem. Si no parlem de res concret i només els fem saber que pensem en ells, poden arribar a pensar que estem tristos perquè no els tenim, i això els fa sentir culpables.

Això em sembla que ho sabem tots els separats, si més no els que tenim la custòdia compartida: hem d'evitar de dir-los que els enyorem quan no els tenim. I encara menys preguntar-los si ens enyoren. No s'hi val. Als nens no els va bé. Passa una mica com a les colònies, que només s'enyoren i ploren quan parlen per telèfon amb els pares. Aquí, però, les conseqüències no són tan lleus. Ens hi juguem més.

Segur que hi ha una mica de tot això, no sé pas en quines proporcions. Però em sembla que el que volen, quan pengen el telèfon tan de pressa, és evitar interferències i preservar l'equilibri que s'han construït a cada casa. Les criatures són un dels organismes vius més sensibles als canvis en el medi. No els resulta senzill acceptar que tenen dues cases. Però tan bon punt ja s'hi han avesat, quan cada àmbit va lligat a un únic progenitor i a una manera de fer, miren d'evitar que hi hagi nous canvis en el seu medi ambient. Per això el meu fill, quan li truco, diu que ara està berenant i que no pot parlar. I tan content.

                                

La separació, fa dos-cents anys

30/03/2013

L'any 1822, a Mataró, na Magdalena Bunyol, mentre el seu marit era a l'Havana, va parir una criatura. El seu procurador va al·legar que una nit, mentre era amb els seus fills petits a casa, un dels soldats francesos que s'hostatjaven a casa seva la va violar. El marit no s'ho va creure de cap de les maneres. Com era habitual aleshores en els processos de separació, a Magdalena Bunyol la van recloure a la casa de misericòrdia, que no era precisament un hotel de luxe, i sense els seus nens. Els tribunals, finalment, els van obligar a tornar a viure junts, una època durant la qual la dona es va tornar a quedar embarassada. Poc després, el marit es va vendre totes les propietats i va desaparèixer. Només aleshores la dona va poder recuperar els seus fills i aconseguir una sentència de separació.

La història l'he trobada remenant per la xarxa, en una tesi doctoral presentada per Marie Costa, sobre els conflictes matrimonials i el divorci a la Catalunya de finals del XVIII i principis del XIX. S'hi explica com funcionaven els divorcis, i com moltes vegades els nens de pares divorciats acabaven a l'orfenat, i la pràctica del "segrestament", que consistia a aïllar en alguna casa particular o en una casa de beneficència les dones en procés de separació, gairebé sempre sense les seves criatures, mentre es resolia el conflicte. I es veu ben clarament que, per als pobres, això de la separació era un autèntic drama.

De tant en tant va bé donar un cop d'ull a la història i veure que la Barcelona de principis del XIX, amb les seves cases de reclusió, els seus orfenats i la lentitud dels seus tribunals, recorda el Londres dels pobres que relata Dickens. El divorci i la separació segueixen sent un problema per a la gent amb menys recursos, però estem a anys llum de la sordidesa d'aquells temps. Està bé, de tant en tant, quan encenem el llum de casa, recordar que en molts racons del món la gent encara no té llum, i que disposem d'aquest invent des de fa quatre dies. I està bé que, entre els articles d'aquest separat que canta les excel·lències de la custòdia compartida, n'hi hagi un que ens recordi que tot això ha costat molt d'aconseguir, que les dones han estat molt putejades i que als nens, en aquella època difícil de la Revolució Industrial, no se'ls tenia en compte per a res.

 

M'examino cada setmana

16/03/2013

Hi ha separats que competeixen a veure qui es queda les criatures. N'hi ha que acorden la custòdia compartida, però tot i això competeixen a veure qui ho fa millor i amb qui estan més contents els nens, com si això fos un concurs. Hi ha, també, una minoria de sonats rics que competeixen econòmicament, a veure qui els compra més roba i qui els porta de viatge més lluny i en hotels més bons. Moltes d'aquestes competicions impliquen els fills, perquè en realitat el que tracten de demostrar els progenitors en competència, o si més no un dels dos, és que l'altre és una desgràcia: "Que no mengeu fruita, a casa el pare? Que us passeu el dia mirant la tele, a casa la mare? Que crida molt, el pare, quan no li feu cas? Que no us pregunta mai si heu d'estudiar, la mare?" Per desgràcia, aquesta mena de preguntes que posen les criatures en el dilema d'acusar el pare o la mare i de prendre part en una disputa absurda són bastant freqüents.

Però, poc o molt, tots hi caiem. Jo, per exemple, acabo de treure un notable alt a l'examen d'operacions combinades i fraccions. No és que, com li passa a molta gent en somnis, hagi tornat a seure a l'aula escola de quan tenia deu anys, ni que faci un curs de comerç per correspondència. El que passa és que m'apunto com a pròpies les notes dels meus fills. Això sí: només en el cas que els resultats de la prova estiguin directament relacionats amb el fet que els hagi ajudat a repassar i m'hagi hagut d'esforçar durant una o dues hores per posar-me al dia amb la reducció de fraccions a comú denominador o amb els afluents dels rius de la Península.

No deu ser pas una idea tan rara, la meva, perquè l'altre dia li vaig preguntar al meu fill: "Què he tret de mates?" I em va dir que la seva mare també li preguntava el mateix. No li vaig voler preguntar si ella treia més bones notes que jo, perquè això faria més evident encara com arribem a ser de competitius, però ho vaig pensar. La qüestió és que competim pels resultats acadèmics que corresponen al torn de cadascú! Estem ben pirats.

Però ben mirat és una competició bastant inofensiva, i fins i tot té coses bones, perquè potser contribueix a millorar el rendiment escolar dels nens. En tot cas, el que és patètic és que cada setmana ens examinem d'alguna cosa i esperem la nota amb gran emoció.

Estimar no és pelar pomes

 02/03/2013 

Li he de pelar la poma, al nen? Li he de portar el paper de vàter, a la nena? Han d'esbaldir els plats i posar-los a la màquina? Li he de preguntar la lliçó a la nena, o ja se la pot preguntar tota sola? Mai no em faria aquesta mena de preguntes si no fos perquè si no els pelo la poma o no els pregunto la lliçó acostumen a posar en marxa l'estratègia més elemental dels fills de separats, que consisteix a dir que la seva mare sí que els pela la poma i els pregunta la lliçó. La veritat és que està bé posar-se d'acord amb l'altre progenitor en tantes coses com sigui possible, però els separats no acostumem a filar tan prim i no tenim cap document signat per tots dos i penjat a la nevera on digui que les pomes i les peres els seran pelades, les lliçons preguntades i els plats esbaldits. I com que no és qüestió d'estar-se consultant a cada moment aquesta mena de detalls domèstics, crec que en aquests casos cadascú ha de decidir el que li sembli convenient. De manera que podem respondre tranquil·lament que la lliçó te la pregunto, però aquí no es pelen pomes, i que el paper de vàter ja els el porto, sí, però una altra vegada hauran de mirar si n'hi ha, precaució que els serà de gran profit quan vagin a algun lavabo públic o a casa d'algú.

Més enllà de la poma pelada, aquestes demandes s'han de llegir com el que són: una estratègia per treure un profit, un cert benefici que els compensi dels inconvenients de la separació. Ells pensen: "Sou culpables. Ens ho heu fet passar molt malament. I ja que no tenim uns pares junts i ben avinguts, i vacances junts, i esmorzars junts, i fotos junts i tantes altres coses que ja no tenim i ja comencem a oblidar, demostreu que ens estimeu per separat. Consentiu-nos! Peleu-nos les pomes! No ens feu esbaldir els plats! Demostreu, sobretot, que ens estimeu més que l'altre! Competiu per nosaltres! Sigueu millors que l'altre! A més, ja veureu que, si ens peleu la poma, us sentireu menys culpables!"

Però jo penso que la majoria de les separacions són històries sense culpables, i no penso caure a la trampa. I els ho dic. No exactament així, sinó en versió clara i concisa: els dic que pelar pomes no té res a veure amb estimar. Estimar és, en part, aconseguir que es pelin la poma, que esbaldeixin els plats i que els posin a la màquina.

El millor per als nens

 23/02/2013

Quan els nens se'n van de colònies, hi ha moltes parelles amb criatures que ho aprofiten per anar al cinema o al teatre, i es fiquen al llit més d'hora, i es lleven més tard, i es passegen per la ciutat un dia de cada dia, i altres coses singulars que només poden fer una setmana a l'any. Sovint, aquesta setmana sense nens és llargament esperada. Moltes parelles ja l'han marcada al calendari i l'esperen com unes vacances extraordinàries, tan o més desitjables que les d'estiu, encara que es tracti de dies laborables. Tothom està d'acord que sense nens s'està molt bé, i tothom coincideix, també, que les colònies duren el temps just. Les mares, especialment, acostumen a comentar que si duressin més temps ja no els faria cap gràcia, els trobarien massa a faltar. I la setmana s'acaba amb una escena que es veu, sovint, a la ciutat: arriba l'autocar, en comencen a sortir criatures carregades amb motxilles i sacs de dormir, i hi ha abraçades, crits d'alegria, petons, i de vegades fins i tot alguna llàgrima emocionada a causa del retrobament. I camí de casa, tots són preguntes, i alegria: ganes de tornar a tenir les criatures.

I no podríem fer-ho més sovint, això? Doncs resulta que sí. La custòdia compartida és exactament això: quan no els tens és la llibertat, i quan et torna a tocar el teu torn els reps amb gran il·lusió, amb la mateixa il·lusió de l'autocar que arriba de colònies i amb unes ganes enormes de tornar-los a tenir, que és la millor disposició per poder-los ajudar a fer els deures, no perdre els estreps si descobrim que han tornat amb polls, no perdre la paciència si no recullen els mitjons bruts de terra, i un llarguíssim etcètera que demana entusiasme i serenitat. De manera que els qui tenim la custòdia compartida els rebem encantats de la vida setmana sí setmana no, o cada cinc dies, o cada quan sigui, perquè gràcies al fet que descansem de criatures també renovem a cada torn les ganes de tenir-les. En canvi, els qui els tenen sempre no salten d'alegria quan arriba, posem per cas, el dilluns, ni s'emocionen pas gaire quan els recullen a la sortida de l'escola. ¿No és descaradament millor la compartida? ¿Hi ha algú que hi trobi cap falla? ¿No és fantàstic, per als nens, que els acullin amb aquest entusiasme? L'únic inconvenient és que per tenir la compartida t'has de separar.

De qui és aquesta polsera, papi?

 16/02/2013 

Voleu saber una diferència curiosa entre els fills dels separats i els que no ho són? Els primers aprenen a dissimular -i en van perfeccionant les tècniques- quan veuen, troben, escolten o perceben alguna cosa que relaciona els seus progenitors amb una possible nova relació. Els segons, en general, no tenen motius per fer-ho, i si ho fessin seria tota una altra història. Ho he comentat amb altres separats, i coincidim: si els nens es troben una polsera a casa el pare, o una bufanda que no és de la mare a casa la mare, el més possible és que no preguntin res i no s'entretinguin gaire amb l'objecte en qüestió a les mans. Es veu d'una hora lluny que la descoberta de la polsera, de la bufanda o d'objectes o pistes més eloqüents no els deixa indiferents. Però dissimulen tant com poden.

En aquests brevíssims instants que hi ha entre el moment en què la mirada del nen descobreix alguna cosa i la decisió de dissimular, de fer com si res, el separat o la separada també té un moment de dubte: si afrontar la descoberta del nen amb algun comentari explícit o acceptar el seu silenci i fer veure que no hem vist el que han vist. ¿Però els nostres fills no pensaran que som idiotes, si no els diem res i fem veure que no ens hem adonat de com es miraven la polsera o la bufanda? Si no diem res, ¿no pensaran que la troballa és encara més reveladora i definitiva?

Opció encertada

Triar el camí del mig no està malament: "Aquesta bufanda (o aquesta polsera) se l'ha deixada algú". Té l'avantatge que, a més de dir la veritat, deixes clar que ets un adult, que fas la teva vida i que no cal que els facis participar de tot. I que, dient alguna cosa, els convides a dir-hi la seva, si en tenen ganes. Coses com ara: "Quin algú , papa"? "Doncs algú", els diria jo, perquè no crec que hàgim d'explicar tot el que fem i de qui són totes les polseres o totes les bufandes. Hi ha separats que fan el contrari, i més aviat els agrada fer còmplices els seus fills de les seves aventures amoroses, en un intent impossible de tornar a l'adolescència. Però als nens això no els fa cap gràcia. Em sembla. A més, això de dissimular i, sobretot, ser discret, no preguntar gaire i evitar la invasió de la privacitat dels altres, encara que sigui bastant intuïtiu, també s'ha de cultivar. És una habilitat més que ens cal per anar pel món!

¿Tan estranys som?

09/02/2013

Els separats amb nens naveguem entre el món de les parelles amb criatures i el món dels solters i els altres separats. Com que tenim una doble condició potser mantenim el contacte amb les famílies amigues, però també fem noves amistats com a solters. Els qui tenim la custòdia compartida, a més, també canviem de situació d'una setmana per l'altra. I tendim a modificar la nostra vida social en funció de si tenim o no les criatures.

Hi ha separats que, pensant sobretot en els nens, no acaben de sentir-se bé en aquesta situació. No acaben de trobar, per a ells i les seves criatures, el seu lloc al món. Pensen que els seus fills se senten estranys, fins i tot incòmodes, amb els fills d'altres parelles que encara estan juntes. I creuen que el món dels solters sense criatures no els correspon, i que s'hi avorriran. També n'hi ha que pensen que el millor per als seus fills és que es facin amb altres fills de separats. D'aquesta manera els sembla que els nens comparteixen la seva experiència i viuen amb més normalitat la seva situació.

Jo no ho sé pas. Simplement intueixo que si m'apuntés a formar part d'una d'aquestes penyes que hi ha per a pares separats amb criatures, als meus fills no els faria cap gràcia. "¿Ara ens hem de fer amics de fills de separats? Què ens passa? ¿Tan estranys, som? ¿No deu ser que el que vol el pare és lligar amb alguna separada?" En tot cas, trobar-se amb altres separats amb nens és perfecte si els nens ja els coneixien d'abans que se separessin i, per tant, l'amistat ja ve de lluny. Si no, resulta una mica artificial.

Em sembla que no cal complicar-se la vida, prou difícil és tot plegat. Crec que són més aviat els separats, i no els seus fills, els qui se senten estranys entre matrimonis amb fills. I que també són ells, o elles, els qui troben estrany portar els nens, per exemple, en un dinar on només hi ha adults, solters o parelles sense criatures. Si pensem en els nens, és evident que s'ho passaran millor en un dinar on hi ha molts altres nens que en un on no n'hi ha ni un, o n'hi ha pocs. Però també està bé, sobretot a partir d'una certa edat, que coneguin els altres amics del pare o de la mare, i vegin un món on hi ha parelles de lesbianes, solters, casats sense criatures i nens adoptats per mares solteres.

2 – 2- 1013

Separeu-vos d'una vegada!

   De la mateixa manera que resulten entranyables, i fins i tot admirables, les parelles que s'han fet grans i que encara van de bracet pel carrer, i es fan petons, i se'ls veu parlar i riure als restaurants, resulten una mica patètiques les que fa trenta o quaranta anys que diuen que s'haurien de separar i no se separen.    

   De parelles d'aquestes tots en coneixem alguna, i en general són bastant properes, perquè sinó no les sabríem, aquesta mena d'intimitats.

  Em sembla que es mereixen un article, perquè com a eterns candidats a separar-se són una curiositat més del món de la separació. Solen passar de la seixantena i formen un col·lectiu bastant homogeni, amb comportaments que podríem sospitar que es copien els uns dels altres, de tan semblants com són. El més típic és que la dona es queixi del marit que té davant dels seus fills, i si escau dels seus néts, i que l'home aguanti el xàfec sense dir res, avesat ja a l'espectacle que se sol reproduir en cada àpat familiar. També és típic que ella plori davant dels fills i els digui que ja no pot més, i que els fills li diguin per enèsima vegada que se separin. "Sí que m'hauria de separar", diu ella. Però la cosa no passa d'aquí.

   En realitat, aquesta mena de parelles no se separen mai perquè tots dos han arribat a la trista conclusió que el matrimoni és allò. Hi contribueix el fet que, en la nostra cultura, aquest model de parella en què la dona es queixa i el marit va a la seva es considera normal, i el seu retrat és un tema humorístic recurrent, des de Molière fins a Capri, passant per les operetes de Mozart o les sèries de TV.

  Hauríem d'entrevistar, filmar, enregistrar les baralles i les raons d'aquestes parelles, perquè són una espècie en vies d'extinció i tenen un enorme interès antropològic. Hi podeu admirar els subtils camuflatges del masclisme. Hi podeu veure dones tot just capaces de queixar-se però incapaces de prendre decisions importants. Hi podeu veure homes emparats en els acudits que ens fan riure, en la força del costum i en les convencions socials. I una última curiositat: els nens dels separats mantenen l'esperança que els seus pares es tornin a ajuntar. En canvi, els d'aquests falsos candidats a separar-se insisteixen en el contrari: "Separeu-vos d'una vegada!"  

   Però ni cas.

Separades que fan por

26 – 1 – 2013

De vegades tinc el privilegi, suposo que gràcies a aquests articles sobre separats amb criatures, d'assistir a algun dels esmorzars més o menys improvisats que fan algunes mares d'horari flexible després de deixar els seus nens a l'escola. Potser també m'hi toleren perquè no em veuen com un representant del món dels marits.

La setmana passada es van dedicar a interrogar l'única mare separada del grup. Ens va explicar que li va de meravella, millor que mai. Manté una fantàstica relació amb el seu ex, que precisament ara es dedica més que mai a les criatures, i està contentíssima perquè gràcies a la custòdia compartida té més temps que mai per a ella i pot fer la seva vida i tenir les seves aventures. En ocasions amb homes més joves, va remarcar. Sóc testimoni que les altres cinc mares es morien d'enveja. Caps de setmana per a tu sola! Homes més joves! Tot el llit per a tu! No es queixaven explícitament dels seus marits, però els brillaven els ulls de pensar a recuperar la llibertat dels seus anys tendres, i a compaginar-la amb la dedicació als nens, que per a aquestes mares resulta tan important.

"¿I per què no escrius algun article -em va proposar la mare separada- sobre la por que tenen els marits quan em trobo amb les seves estimades dones? Si em veiessin aquí amb elles em posarien mala cara". Em diu que ho ha notat en diverses ocasions: la veuen com una amenaça. Està convençuda que la veuen massa contenta i que intueixen que és capaç de fer proselitisme de la separació (això sí, de la separació amical i sense drames) i de plantar en les seves dones la llavor del dubte. Li dic que és un bon tema, sí senyora, però difícil de resoldre en tan poc espai.

Ho intentaré, li dic, i immediatament reivindico l'aportació, a aquesta nova condició de tantes dones, dels exmarits disposats a mantenir una relació cordial i a compartir els nens. La felicitat de la separada no seria possible amb un exmarit furiós, emprenyat, possessiu, deprimit o simplement absent. "Sí home! Gràcies a vosaltres havia de ser!", protesten les mares. "D'acord -em diu la separada-, però vosaltres també hi guanyeu, perquè d'estar furiós o deprimit no en trauríeu res". I també té raó. Entre tots, potser encara trobarem una nova manera de ser feliços. Potser el món va cap aquí.

I ja serà un bon ex, el teu marit?

19 - 1- 2013

La filla d'una amiga meva anuncia a la seva mare la intenció de casar-se. Em sembla molt bé, li diu la mare, però pensa que a més a més de triar un bon marit, has de mirar que pugui ser un bon ex. La noia se la treu de sobre: "Quines coses de dir. Però si no ens separarem mai!" I la mare insisteix: "T'ho dic per experiència, i pensa que segurament estareu molts més anys separats que junts!"

És cert que, amb els deliris de l'enamorament, és impossible posar-se a pensar si la parella amb qui ens casem és tan bona tria per compartir la vida com per separar-nos-en amicalment, uns anys després, quan ja tinguem unes quantes criatures i una hipoteca compartida. Però també és cada vegada més evident que els matrimonis ja no són per a sempre i que, per tant, cal anticipar-se als esdeveniments. I encara que la meva amiga no hagi buscat el moment més oportú, la intenció era bona.

Entre els separats amb nens és molt freqüent reconèixer que tenim ex que estan molt millor en aquest nou paper que no pas en el de parella. El meu ex, em diu una altra amiga, és perfecte com a pare de les criatures, com a company per compartir l'educació dels nens. Però conviure amb ell era impossible. No era un bon marit, però és el millor ex del món.

Però, ¿quina mena de coses hauria de tenir en compte la filla de la meva amiga per escollir un company de qui separar-se amistosament? ¿Fins a quin punt acceptarà que te'n vulguis separar? ¿Es deprimirà, serà capaç de refer la seva vida? ¿Et farà la vida impossible? ¿Et negarà la custòdia compartida? ¿Et portarà als tribunals? ¿Què voldrà fer amb el pis i amb la hipoteca? ¿Dirà que el cotxe és seu? ¿Se'n recordarà, de les activitats extraescolars del nen? ¿Li passarà a la nena la pinta dels polls? ¿Sabrà fer una truita de patates? ¿Embolicarà els nens en les vostres baralles? ¿T'odiarà o et seguirà estimant, encara que sigui d'una altra manera?

Si hi pensem, segurament arribarem a la conclusió que els bons ex han de reunir només algunes de les condicions que reuneixen les bones parelles. Fins i tot m'atreveixo a aventurar la hipòtesi que, si triéssim amb el criteri de trobar algú de qui poder separar-nos amistosament i poder seguir compartint l'educació dels nens, no ens en separaríem tan fàcilment! Vet aquí un bon tema de conversa amb la vostra parella.

Espies i confidents

12-1- 2013

Quan hi ha vacances escolars i els nens tornen de passar uns dies amb l'altre progenitor, hi ha la temptació de preguntar-los què han fet, i si s'han divertit. Semblen preguntes innocents, però els separats sabem que els nens no les perceben així. Ni que sigui perquè en alguna ocasió hàgim preguntat alguna cosa més: qui hi havia i coses així. Qualsevol pregunta que intenta recollir informació sobre el territori de l'altre té alguna cosa d'espionatge. Els nens ho saben, i per això no solen respondre a aquesta mena de preguntes amb gaire generositat. Preguntar sobre l'altre és una manera de comparar. I ells no volen entrar en aquest joc perquè els angoixa. No poden dir que s'ho han passat fantàstic, perquè pensen que potser no ens farà cap gràcia i que ho veurem com una manera de dir que amb nosaltres no s'ho passen tan bé. I per això mateix no poden dir que s'han avorrit. El normal és que ens donin una resposta eixuta: "Molt bé".

La prevenció dels nens potser no hi seria si mai haguéssim tingut cap interès a aconseguir cap mena d'informació a través d'ells. Però rarament és així. Des dels que es creuen que tenen dret a preguntar i ho fan amb tota la barra -inconscients de la inseguretat i l'angoixa que poden provocar en els nens- fins als que pensen que fan tan bé les preguntes que ells no hi cauran, tinc la impressió que la majoria de separats hem caigut alguna vegada en la temptació d'utilitzar els nostres fills com a espies.

Suposo que no cal dir que els psicòlegs insisteixen en la importància d'evitar aquest comportament, que consideren especialment lesiu per a les criatures. A partir d'una certa edat, els nens veuen venir els pares de lluny. Si després d'un cap de setmana amb l'altre els pregunten com s'ho han passat, la resposta serà de tràmit. A la pregunta "Què heu fet?", potser encara respondran alguna cosa. Però amb prudència, no fos cas que els preguntessin "I qui hi havia?", a veure si la mamà o el papà anaven sols o no. Que els nens tinguin les seves defenses i evitin d'embarrancar-se en interrogatoris no vol dir que se salvin de sentir-se enmig d'un conflicte. ¿La conclusió és que no podem preguntar-los res del que han fet a casa de l'altre? Doncs no. Sí que podem. Però no ens enganyem sobre la intenció de les nostres preguntes!

                                          

La capa de Baltasar

 05/01/2013 

Si els Reis Mags són capaços de passar per les 2.886.026 llars que segons l'Institut d'Estadística de Catalunya hi ha a Catalunya, segur que ja no els ve d'aquí i poden passar, també, per les aproximadament 20.000 noves llars que deuen haver aparegut com a resultat dels divorcis i separacions que hi ha hagut aquest any. Però la màgia dels Reis Mags ha de tenir els seus límits, les seves normes. Si no, resulta inversemblant. A mi, de petit, el que em feia trontollar més la màgia de la història no era la velocitat de Superman amb què devien repartir els regals de tants milions de nens, ni la seva capacitat de volar o d'escalar façanes amb els seus camells, ni el do de la ubiqüitat que demostraven, sinó el fet que també passessin per casa l'àvia i per casa d'una tia a qui veia molt poc. No m'ho creia. Per què caram els Reis es complicaven la vida d'aquella manera i s'entossudien a repartir els meus regals per tantes cases? En la meva lògica particular, els Reis autèntics només passaven per casa meva. Per casa els oncles i les ties hi devia passar, a tot estirar, algun patge en pràctiques.

Em sembla que, per a mi, la versemblança de la història dels Reis es fonamentava en el fet de deixar la sabata ben enllustrada, anar-te'n a dormir d'hora i trobar-te els regals de bon matí. Simplificant molt, perquè les tradicions són molt variables i hi ha gent que no deixa la sabata, crec que hi ha d'haver la il·lusió de pensar que, mentre dorms, els Tres Reis entren a casa teva. I que si et lleves molt d'hora, potser els veuràs. Una vegada un dels meus germans em va dir que havia vist tot just la capa vermella de Baltasar sortint per la finestra. Això sí que m'ho vaig creure. Però això només t'ho creus si els Reis vénen a la casa on dorms. Els Reis busquen nens adormits, no adreces ni codis postals. A més, quan t'acabes de despertar estàs molt més predisposat a la màgia. Els regals de Reis s'han d'obrir en pijama i amb una mica de son. Per això el millor és que els Reis passin només per la casa on toqui dormir als nens aquesta nit. Més fàcil per a tothom, i molta més màgia. El problema és que si no els tens tu t'has de llevar molt d'hora per poder veure la capa vermella de Baltasar. Perquè fer que Melcior, Gaspar i Baltasar dormin junts la nit de Reis és demanar massa. Cadascú té el seu regne.

                   

L'any que ve serà millor

29/12/2012

A uns amics meus no se'ls va acudir res més que separar-se un 31 de desembre, ja fa uns quants anys. La cosa venia de lluny, però després d'una discussió especialment encesa, ella li va dir que fins aquí hem arribat i ell va fer una maleta precipitadament, va agafar el cotxe, i després de fer unes quantes voltes sense rumb, es va refugiar en un motel de carretera, a prop de la B-30, que aquella nit no tenia més hostes que ell i mitja dotzena de prostitutes amb els seus clients.

En conec uns altres que es van separar el mateix dia de Nadal. Ell es va embardissar en una discussió sobre el tracte que rebia dels seus sogres, ella s'ho va prendre molt malament, i enmig d'un parc municipal, mentre queien tímides volves de neu, ell li va dir que no aniria a l'àpat familiar. I aquí es va acabar la història. Aquests, per sort, no tenien criatures. Els meus amics sí, i tampoc van triar gens bé ni el moment ni la manera. Les separacions, com els casaments, s'han d'organitzar una mica, i separar-se durant aquestes festes no és gaire bona idea. Especialment si es tenen fills.

Però encara que us hàgiu separat al setembre, que és el més freqüent, el primer Nadal, com el primer Cap d'Any dels separats, és gairebé tan amarg com aquella nit del meu amic en un motel de carretera. El segon ja no tant. I el tercer encara menys.

Aquest any he celebrat el Nadal amb la meva segona ex i els nostres dos fills, i Sant Esteve amb la primera i els nostres dos fills, a més dels altres dos. Fa dos anys, els separats veterans em deien que acabaria vivint aquesta mena de coses amb una gran normalitat, però jo ho posava en dubte. Aleshores vaig escriure un article, amb bastant humor, parlant dels avantatges de tenir Nadal i Sant Esteve per fer combinacions com les meves. Però he de reconèixer que feia un veritable esforç per donar una visió positiva de les coses. El meu estat d'ànim era ben diferent del que aparentava l'article. M'esforçava perquè no volia omplir aquesta columna de tristeses que no interessen a ningú. L'any passat, en un nou esforç per no ser negatiu, també animava els acabats de separar i els assegurava que l'any que ve seria millor. Era veritat. Els separats veterans que m'animaven (i que inspiraven els meus articles optimistes), tenien raó.

                                                        

Fins que la mort ens uneixi

22/12/2012

Es barallen, se separen, no es veuen durant trenta anys i a les velleses un es posa malalt i l'altre apareix per cuidar-lo. És una història que es repeteix sovint. La primera vegada que vaig tenir notícies d'un cas com aquest devia tenir set o vuit anys. La meva mare parlava amb la cosidora que venia els dijous a casa, i jo era sota la taula, jugant amb les tisores i els parracs i la cinta mètrica. Era una d'aquestes converses de grans en què es parla malament d'algú, en aquest cas un home que havia plantat la dona i havia abandonat els fills, i que ara que estava arruïnat i es consumia tot sol en un pis resclosit, víctima d'una greu malaltia, resulta que se n'ocupava la dona. Ella, que s'havia hagut de posar a treballar per pujar sola els fills. Me'n va quedar la vaga impressió que la meva mare ho vivia com un triomf de les dones i del matrimoni, aquesta unió santificada en què els amants es comprometien fins que la mort els separés. Una generació després, en un món molt més laic en què la gent ja no es compromet per a tota la vida i en què gairebé ningú no es mou per guanyar-se el cel amb obres de misericòrdia, aquesta història es continua repetint.

Un bon amic meu, separat fa deu anys i amb dos fills adolescents, s'ha ocupat de la seva ex fins al final. Els amics, com els familiars més propers, et poden venir a veure, donar-te conversa, portar-te llibres i vídeos, però la duresa d'algunes malalties demana molt més que això. Hi ha germans, o amics de tota la vida, que s'ensorren, que no ho aguanten. I als fills adolescents els sobrepassa. Amb l'ex, en canvi, hi pot haver una proximitat i una complicitat que facilita molt les coses. I de vegades només l'ex és capaç de deixar-ho tot per dedicar-se a cuidar el pare o la mare dels seus fills. De cop la figura de l'ex pren una estranya dimensió, com si més enllà d'assumir plegats l'educació dels fills s'haguessin compromès també a ser companys incondicionals en els moments difícils. Potser perquè separar-se no vol dir, en molts casos, deixar-se d'estimar.

Sigui com sigui, perquè no és tema per posar-se a teoritzar, deixeu-me dir que coses com aquesta em reconcilien amb l'espècie humana. És una d'aquelles coses que fan pensar. I al meu amic li dono les gràcies. Perquè ella també era amiga meva.

                                                  

El 2012, 284

15/12/2012

Sóc un paio estrany. Sóc un representant d'una minoria escarransida i poc coneguda. Per sort, la minoria a la qual pertanyo no està gaire estigmatitzada, i sobre el paper està emparada per la llei. En tot Catalunya els membres de la meva minoria som bastants menys que els ciutadans d'origen xinès, molts menys que els que parlen urdú i moltíssims menys que els fidels de l'Església evangèlica. Sóc un pare separat amb la custòdia compartida de dos fills menors d'edat, i encara que sembli mentida aquesta situació és encara minoritària al nostre país. No he sabut trobar, a la xarxa, cap estadística sobre el nombre de pares i mares amb la custòdia compartida de menors, però segons dades de l'Idescat, el 2011 les llars amb un sol progenitor amb fills menors d'edat eren al voltant de 90.000 -de les quals només un 7% eren pares-, però no s'hi reflecteix la situació de custòdia compartida. 

Encara que inflem una mica les xifres, perquè molts separats amb la custòdia compartida empadronen els seus fills amb un únic progenitor, i més encara quan només tenen un fill, no crec que arribem als 5.000 pares i 5.000 mares que visquem, sense parella, amb fills menors d'edat en règim de custòdia compartida. Però la nostra minoria és de les que creixen. L'any passat, a Catalunya, d'un total de 680 separacions de matrimonis amb fills menors, la custòdia compartida es va atorgar en 142 casos (284 pares i mares). En 28 casos es va atorgar només al pare, i en 510 a la mare. Fa només cinc anys, el percentatge de custodies compartides era la meitat. És evident que s'opta més per aquesta solució en la mesura que anem abandonant la vella idea -que ja va qüestionar Freud- segons la qual les dones tenen un anomenat instint maternal i l'arrelada creença que els nens necessiten molt més la mare que no pas el pare. 

Esclar que pel camí d'aquest procés cap a la igualtat trobarem ministres de Cultura que diuen coses com que la transmissió de l'educació en valors a la família està en crisi per la incorporació massiva de les dones al món del treball. Si el ministre vol les dones a casa, de cases sense dona, ni que sigui per uns dies, no crec que en vulgui saber res. Però ben mirat, també en aquest tema les idees ràncies potser ens van a favor!

Amor meu, la culpa és teva

01/12/2012

El dia de les eleccions ens vam trobar una colla d'amics per dinar plegats i allargar la sobretaula fins al vespre per veure junts els resultats. Com que hi havia temps per a tot, va sortir el tema dels nens i del cas que ens fan o ens deixen de fer. La conversa es va animar quan dos matrimonis que tots considerem molt ben avinguts van coincidir a confessar les enormes dificultats que tenen per educar els seus dos fills en els hàbits quotidians que ens preocupen a tots els pares. Les dues parelles es queixaven que quan tornen del supermercat carregats de bosses els nens es barallen perquè un porta més pes que l'altre, i de cop n'hi ha un que deixa una bossa a la vorera i diu que ell no la porta més. Quan paren taula sempre n'hi ha algun que diu que ell ja ha posat els coberts i els gots i que els gots valen tant com els plats, i que ja no pensa fer res més. Quan els demanen que facin els deures, sempre n'hi ha un que diu que ja els ha fet i és mentida. I un llarguíssim etcètera.

Per un moment aquest debat pren més protagonisme que els comentaris sobre les eleccions. Dos dels convidats som separats amb criatures, i davant dels problemes que ens exposen les parelles arribem a la conclusió que es tracta d'un fenomen general que afecta tant els fills dels separats com els dels que no ho estan.

La diferència, diem, és que entre els separats hi ha la penosa tendència a culpar l'altre progenitor. O culpes l'altre o et fan culpable a tu: com que a casa de l'altre és Can Pixa, quan tornen amb mi la cosa no funciona. Així que els separats introduïm aquesta idea, provoquem un canvi subtil entre els ben avinguts. De seguida veiem que també es culpen l'un a l'altre de les dificultats. Amb la diferència que els separats basem el gruix de la nostra bona relació amb l'altre progenitor en els pactes per a l'educació dels nens, i els matrimonis ben avinguts, per no fer trontollar la seva relació, poden ser molt més tolerants amb les negligències de l'altre.

Com que això no és res més que una conversa entre amics, és complicat treure cap conclusió. En tot cas, diria que els separats no tenen més problemes que els junts, i que tots plegats patim aquesta tossuda tendència de tants nens a la llei del mínim esforç, a fer-nos sortir de polleguera i a esperar que els ho fem tot.