Separats amb nens, uniu-vos! . TERCERA TEMPORADA (del 4 de gener de 2014 fins a l'11 d'octubre de 2014)

Adéu i hola!

11/10/2014

Amigues i amics, aquest és el meu últim article sobre separats amb criatures. Vaig començar a escriure aquesta columna quan va néixer aquest suplement, al desembre farà quatre anys. El meu primer article duia per títol La teva setmana és una merda, i hi explicava com, al principi d’un règim de custòdia compartida, és freqüent que els nens mirin de descobrir debilitats i avantatges en cadascun dels pares i expressin el seu malestar fent comparacions odioses amb frases com aquella. En realitat, puc dir que la meva intenció no ha estat altra que la d’aconseguir que ni la meva setmana ni la de ningú sigui una merda. Amb aquell article vaig començar un viatge a la descoberta d’aquest nou món dels separats amb criatures. Només m’imposava no caure en el plany, mirar de ser positiu i, quan pogués, mirar de riure’m de mi mateix i de fer-vos, si més no, somriure una mica.

No amago la finalitat terapèutica d’aquesta columna. La paraula sempre ho és. Els articles han anat en paral·lel al meu procés personal, que és el de tanta i tanta gent. Entre tots estem normalitzant la situació de les criatures amb pares separats. Estem aconseguint que les separacions siguin molt menys doloroses per a les criatures. Que els nens ho entenguin des del principi. Que ho assumeixin i ho comparteixin. I que la relació dels nens amb els pares no només es mantingui, sinó que fins i tot millori! 
 

He pogut exorcitzar els dimonis de la separació, que són molts, gràcies a l’esforç per construir un discurs positiu, més centrat en les criatures que no pas en els problemes dels pares. Crec que no m’he queixat gaire, que m’he compadit poc i que, en canvi, he reivindicat amb energia la idea que també els pares que viuen junts poden aprendre alguna cosa dels separats amb custòdia compartida. Des de com ens hi dediquem quan els tenim fins a la llibertat de què gaudim quan no ens toquen! No els dic que se separin, però sí que ens copiïn una mica: el matrimoni els anirà millor!

Que quedi clar que no m’he cansat del tema. Dóna per molt! Però ja sortirà algú altre que l’adopti. Ara he proposat al Criatures una nova secció. Un nou tema, també centrat en les criatures i també lligat a la meva quotidianitat. Però no us en dic res més: us en parlaré d’aquí quinze dies! Adéu i hola!

El pitjor pare separat del món

27/09/2014

La setmana passada em va aturar una lectora enmig d’un pas de vianants. Em va reconèixer només per aquesta petita fotografia que veieu a sota, i em va dir que em felicitava perquè li servia d’exemple i d’estímul. Em vaig posar vermell. El semàfor també se’m va posar vermell i em van estar a punt d’atropellar. I la lectora ja se n’anava, convençuda que sóc un pare que educa bé els seus fills, que els fa ser endreçats i disciplinats, que els cultiva el gust per la bona música, la lectura i la visita de museus, que no perd mai els estreps, que hi té converses interessants i divertides i què sé jo!

Ben mirat, potser no ho he dit explícitament, però deixo, facilito, convido el lector a pensar-ho. I com que aquesta manera d’actuar ha sigut reiterada, he de dir, talment com el president Pujol, que jo també em veig en l’obligació de posar de manifest els següents dos punts. 1) Que des que tinc el govern d’aquesta columna, abans setmanal i ara quinzenal, potser he dit la veritat, però no tota la veritat, i encara menys només la veritat. 2) Que si s’ha entès que me’n surto fantàsticament, creieu-me que és mentida. 
 

No sé si podria dir que sóc, parafrasejant l’Anna Manso, el pitjor pare separat del món. Però en tot cas, si apliquem segons quin barem, trauria mala nota. Segur que si els meus amables lectors amb criatures d’entre 10 i 14 anys s’apliquen el mateix barem, treuen més bona puntuació. ¿Teniu els vostres fills enganxats a l’ordinador o llegeixen literatura de la bona? ¿Passa de cinc per criatura el nombre de calces/calçotets i mitjons que veieu a terra a les seves habitacions durant una setmana? Després de berenar, ¿deixen un rastre de cereals, embolcalls de galetes, plats i bols? ¿Us trobeu llaunes de refresc reposant sobre els braços del sofà? ¿Opinen que ficant al rentaplats només el plat i els coberts que han fet servir ja han fet prou? ¿Diuen “ara” quan els dius que han de fer alguna cosa i s’obliden de la cosa? Quan us trobeu la llauna de refresc reposant al braç del sofà o un nombre important de peces de roba a terra a les habitacions, ¿opteu pel crit o per la conversa? 
 

Però això sí, reivindico la meva imperfecció. M’agraden més els discursos improvisats que els escrits. La ceràmica feta a mà que a màquina. La música del violí que la de l’ordinador.

Un advocat o un cafè?

13/09/2014

Hi ha gent que el primer que pensa quan decideix separar-se, o quan rep la notícia que la seva parella vol deixar-ho córrer, és en els advocats. De la mateixa manera que relacionem malalties amb metges i avaries amb mecànics, hi ha gent que relaciona separacions amb advocats, com si correspongués als advocats resoldre de la millor manera possible les conseqüències de la decisió de separar-se. O, vist en positiu, podem relacionar els metges i la medicina amb la salut, i els mecànics amb un cotxe a punt per anar-nos-en de vacances, però per posar a punt la nostra separació, i fins i tot abans de fer-ho saber als nens i de prendre cap decisió sobre els pisos i les custòdies i aquesta mena de coses, el millor que es pot fer és, en la majoria dels casos, anar a prendre un cafè o una cervesa amb els amics. 
 

Però no serveix qualsevol amic. Els amics tenen la seva especialitat, i la coneixem i l’apreciem. A l’hora d’escollir una pel·lícula o una novel·la per llegir aquest setembre, podem confiar en la crítica o podem confiar en aquest amic que sempre l’encerta, que sempre ens aconsella pel·lícules o llibres que sap que ens agradaran. L’amic que ens coneix i que va sovint al teatre encertarà sempre obres que ens divertiran o ens emocionaran. N’hi ha que hi entenen de llibres, d’hotels, d’escoles, de bicicletes o de parades del mercat per comprar el bacallà. 
 

I n’hi ha que hi entenen de separacions. Perquè hi han passat, o perquè hi han pensat. Perquè són especialment sensibles al món particular de les criatures, que en poden ser els principals perjudicats si les coses no es fan bé. En aquests moments complicats ens cal algú que no pensi en culpables i en víctimes i que sigui capaç de pensar més en les criatures dels seus amics que no pas en els seus amics. La cosa no s’acaba ni amb un únic cafè ni amb un únic amic. 
 

Però segur que després d’uns quants cafès i d’unes quantes converses i plors, les coses es comencen a veure d’una altra manera. I si després d’uns quants cafès encara no veiem que separar-se bé és possible i que és millor l’acord que la baralla, sempre ens quedarà el recurs dels advocats. Que, això sí, són una mica més cars que convidar un amic a fer un cafè. Però tot s’ha de dir: a l’hora de redactar un divorci de comú acord, els advocats ho fan molt bé.

 

Setembre: bolets i separacions

30/08/2014

En aquesta columna acostumo a cantar les excel·lències de continuar compartint els nens després de la separació, i ja vaig explicar en una ocasió que jo mateix, no fa gaires anys, quan em vaig separar per primera vegada, vaig optar per una solució una mica allunyada, per dir-ho suaument, de la que ara defenso. No és que no demanés la custòdia compartida. És que ni se’m va acudir. 
 

Per què les dues vegades han sigut tan diferents? Els sociòlegs diuen que hi ha una relació directa entre els acords de separació amb alguna de les moltes fórmules que hi ha per compartir la custòdia de les criatures, i la cooperació en la criança ja abans de la separació. Diuen que els pares que comparteixen més abans de separar-se són també els que després pacten alguna mena d’entesa sobre el tema, i no renuncien a la custòdia en favor d’un sol dels progenitors. Però resulta que en el meu entorn aquesta condició ja es donava. Molta gent compartia ja les tasques de casa, i hi havia una cultura de la igualtat fins i tot més militant que la d’avui. Vull dir que en determinats entorns les condicions eren molt semblants, però tot i això la meva decisió, com la d’altres, va ser ben diferent. 
 

La gran diferència és que aleshores no hi havia una cultura de la separació com la que tenim ara. Gairebé ningú no s’escapava de considerar la separació com un fracàs. En la decisió hi havia culpables i víctimes, i des del sentiment de culpa es fa difícil resoldre les coses d’una manera positiva. En aquella època, el sogre d’un amic meu que també es va separar li va dir que, ja que ell era el culpable, havia de fer com ell (també separat): assumir la seva culpa. Tot per a ella. El pis, els discos, els gossos i les criatures. 
 

La qüestió és que per més que tinguéssim les condicions que calen per gestionar bé una custòdia compartida, no teníem encara aquesta cultura de la separació com un acord amistós, com una manera de buscar el millor per a tots dos i per als fills. Com una manera d’intentar mantenir la família encara que els pares no visquessin junts. Ara, vint anys després, encara hi ha gent que se sent culpable i que encara se sent incapaç de gestionar la seva part de responsabilitat en una custòdia compartida. Arriba el setembre, temps de bolets i de separacions. Espero que hi hagi bolets, i separacions sense culpables.

Trobades a la tercera fase

16/08/2014

Entre les parelles amb criatures que se separen n’hi ha unes quantes que, passat un cert temps des de la separació, entre un any i mig i dos, són capaces de refer gairebé del tot el que les unia com a amics i com a pares. No comparteixen ni el sostre ni el llit, però miren de compartir de veritat els fills, i solen buscar celebracions i altres excuses per retrobar-se sovint i evidenciar davant dels nens que la família, d’una altra manera, encara existeix. 
 

La diferència entre aquests separats i la resta dels que simplement mantenen una relació cordial i una bona entesa com a pares pot ser subtil, però és bastant clara. Els primers ja no tenen res a recriminar-se. Ja han deixat enrere les diferències que els van portar a separar-se. Han superat bé el seu dol, i ara poden arribar a alegrar-se que l’altre o l’altra tingui una nova parella. Els segons no es barallen, es respecten i col·laboren com a pares. Però en certa manera la relació encara els fa mal. Almenys un dels dos encara pateix. Un dels dos pensa encara que la seva felicitat es va ensorrar per culpa de l’altre. Un dels dos no ha entès encara què va passar. Encara se sent més desgraciat que afortunat pel canvi. 
 

Hi ha una cosa fonamental que permet diferenciar bé aquests dos graus diferents d’entesa: el bon humor i la capacitat de riure. Els que només es relacionen cordialment però encara no han resolt del tot les seves diferències solen ser molt correctes però distants quan estan junts. No riuen, o riuen poc. Creuen que s’han de trobar i compartir moments de tant en tant, però no hi ha gaire entusiasme. Els altres, en canvi, fins i tot riuen més que abans, ara que cap dels dos se sent ofegat per la relació, ara que se senten més lliures, i ara que es relacionen amb els seus fills amb naturalitat. A més, el bon rotllo dels pares es contagia als fills. Arribat aquest moment, ells tampoc es confonen: saben perfectament que els seus pares ja no estan junts de la mateixa manera que abans, però els fa feliços veure que han trobat una nova manera d’estimar-se. 
 

La primera fase és de separació i dol; la segona, de col·laboració i entesa, i després pot venir, o no, una tercera fase en què la relació pot ser enriquidora, i especialment útil i sana per als nens. I per als separats.

Instint maternal?

02/08/2014

Els ocells fan els nius per instint. Cuidem els nens per instint. No sé si els pares som, per instint, tan cuidadors com les mares. Puc acceptar que no. Però el que és evident és que a fer nius no se n’aprèn, però a cuidar els fills sí. Molta gent creu que hi ha un instint maternal que els homes no poden tenir de cap de les maneres. Creuen que l’instint maternal és alguna cosa així com l’extensió de la mateixa maternitat i del fet inqüestionable que les dones porten les criatures dins, i les pareixen, i els donen el pit, i els homes no. Seguint aquest instint, que se suposa heretat i transmès de generació en generació des de les coves d’Atapuerca fins als nostres pisos o cases aparellades, les mares tenen un sistema d’alertes i de seguiment continu de les criatures que els pares no tenim ni de lluny. 
 

En els humans, això de distingir entre el que és innat i el que és cultural es fa difícil, entre altres coses perquè la capacitat de crear cultura és el resultat de la selecció natural i és, també, inseparable de l’espècie humana. Hi ha una mena de teories biologistes que s’emparen en el que consideren natural per justificar les diferències i desigualtats entre les persones. Les dones serien, de natural, més bones cuidadores que els homes. Potser sí. Però també hi ha investigadors que sostenen que, en absència de la mare, els pares assumeixen aquest sistema d’alertes i sentit de l’anticipació que s’atribueix a les mares. 
 

De tant en tant els homes separats amb criatures ens expliquem anècdotes que ho ratifiquen. Ens preguntem coses com ara: “¿Poses tu la crema solar dins el cistell d’anar a la platja?”, “¿Has mirat mai si hi ha mosquits esperant per atacar a les parets del dormitori del teu fill?”, “¿Has estat tu qui ha descobert que el teu fill o filla ha tornat de colònies amb polls?”, “¿Li has fet tu el tractament?”, “¿Li has passat tu la pinta?”, “¿Ets tu, qui li fa fer els deures?”, “¿Ets tu, qui l’avisa que no es passi amb el WhatsApp?”, “¿Ets tu qui li fa desparar taula i omplir la rentaplats?”, “¿És amb tu amb qui parlen una estona abans d’adormir-se?”, “¿És a tu, a qui fan saber que es troben malament?”, “¿És amb tu, que fan pastissos?” 
 

Tant si creieu en l’instint maternal com si no, un proposo que respongueu a aquest qüestionari i compareu els vostres resultats amb els d’altres progenitors que visquin junts o separats.

Recomanació per a les vacances

19/07/2014

Sóc a la terrassa d’un restaurant, esperant que ens facin cas, i aprofito per buscar material per a aquest article. Observo. En realitat, més o menys discretament, tothom tafaneja una mica. Hi ha taules en què ningú no parla i tothom està enviant missatgets pel mòbil. Hi ha parelles que es fan petons. I hi ha separats de vacances amb els seus fills. Hi ha de tot, i segur que no tots els que classifico com a separats ho són, però no ve d’un pam. Diguem que si veig un home d’uns quaranta-cinc anys amb dues criatures de deu i dotze anys a la terrassa del restaurant d’algun poble mariner, el considero separat.

Observo si els pares, separats o no, parlen gaire amb els nens, o els tenen distrets jugant amb els mòbils. Observo si els matrimonis conversen o no amb alegria i si fan cara d’avorrits. La meva filla em fa notar que uns pares passen de tot mentre el seu fill gran juga amb el mòbil i el petit, de genolls a la cadira, s’atipa de pa amb oli. I el meu fill em diu que, si busco material per a un article dels meus, també m’observi a mi mateix: en lloc de conversar amb ell em dedico a observar les altres taules. 
 

Després d’unes quantes observacions estic temptat de creure que he fet un estudi de camp prou fiable per permetre’m algunes conclusions i explicar-les en un article. ¿Juguen més amb el mòbil els nens que comparteixen taula amb pare i mare o els que fan les vacances amb un sol progenitor? Reben més atencions els uns o els altres? A quins se’ls veu més consentits? Però serien conclusions d’estar per casa. La gràcia és observar cada cas, sense pretendre res més que l’anècdota. La categoria la deixarem per als sociòlegs. La llàstima és que, en general, no es miren l’espècie humana de gaire a prop. 
 

Veiem una parella amb tres criatures. La petita suca el tovalló a la seva copa d’aigua. La mare s’enfada, s’adreça al pare de la criatura i li diu que la renyi ell, que ja està bé, que a ella no li fa cas i que ell no els renya mai. Aquesta és la diferència. Els separats amb nens, durant les vacances amb ells, ni podem fer l’orni, ni podem delegar en la parella les nostres responsabilitats, ni compartir-les. A més, si no tenim parella, és amb ells amb qui parlem i riem. Ni que sigui una setmana, els que no esteu separats ho hauríeu de provar. És altament educatiu. Per als adults.

Que no es deixi la gorra!

05/07/2014

Ja és casualitat, però tres amics separats coincidim en uns grans magatzems de material esportiu, i tots tres som allí perquè tenim els nens precisament els dies abans que comencin les colònies d’estiu, de manera que ens toca a nosaltres preparar les motxilles i comprar-los impermeables, mitjons i llanternes. Ens confessem que, per sort, els organitzadors són molt previsors i tenen en compte que hi ha pares amb competències molt limitades per a la intendència familiar: a tots tres ens han fet arribar un e-mail amb una llisteta proveïda de caselles que cal anar assenyalant a mesura que arreplegues els pantalons curts, la llanterna, la gorreta o la crema de protecció solar. Però el control de la nostra incompetència, que no és, ni de lluny, tan elemental, no s’acaba aquí. També ens confessem que les nostres ex ens han trucat per insistir que no ens oblidem del protector de llavis. Ni de les piles de recanvi de les llanternes.

Possiblement, ens diem, la llista amb les creuetes va adreçada tant als pares com a les mares, de manera que no hem de ser malpensats. No l’han feta pensant en els pares separats. Però les trucades de les ex sí que són significatives. ¿Les truquem, nosaltres, si els toca a elles fer les motxilles? Tots tres coincidim que no. Per què ens truquen, elles? Doncs perquè no hi ha manera: mai no abandonarem la nostra condició de sobrevinguts en la tasca de dedicar-nos a la cura dels fills. Un dels tres està indignat. “Per què m’ha de controlar, si ho faig perfecte?”, ens diu, quan ja hem acabat les compres i fem una cervesa. “Quan vivíeu junts, comparties realment totes aquestes coses?”, li diem. I ens confessa que no. Però insisteix que ara sí, i diu que li agrada, i ens dóna tota mena de detalls sobre el retolador que ha fet servir i l’indret precís on ha marcat la roba de les colònies. 
 

Els altres dos, en canvi, opinem que ens ho mereixem. Són ben escasses les parelles que comparteixen plenament la cura i l’educació dels fills. Ja no és una qüestió sexista. És una qüestió de diferències. Que sempre hi són. A més, què caram!, els separats amb criatures seguim formant una família, i seguim col·laborant. O sigui que si ens truca l’ex i ens recorda que no ens oblidem de la gorreta, que farà molt de sol, no cal ofendre’s. Encara que la gorreta ja sigui dins de la motxilla

Serem com Suècia?

21/06/2014

Fa dos divendres em van convidar a participar en un seminari internacional dedicat a les famílies del postdivorci, organitzat per la UAB i el CIIMU, l’Institut d’Infància i Món Urbà. Hi havia molts savis i sàvies, i jo no sé ben bé què hi feia. Per sort, no era l’únic que hi anava en qualitat de testimoni, més que d’especialista. I és des d’aquest punt de vista que em vaig prendre les intervencions.

Una primera constatació és que en aquest país hi ha una bona base -psicòlegs, mediadors de família, especialistes en atenció social- per començar a construir famílies postdivorci més felices per als nens, amb menys baralles als tribunals. Però les administracions públiques no els acaben de donar tot el suport que necessiten. Ni als professionals, ni a les famílies del postdivorci, que als països avançats com el que volem tenir són molt més importants. 
 

S’hi respirava un ambient constructiu. Em va interessar especialment la visió de Juan Romero, coautor de Custodia consensuada. Para custodias, colores. El llibre és el resultat de les converses personals amb amics i coneguts que han pactat diferents models de custòdia i els funciona. És, senzillament, l’aplicació del sentit comú en què, fins fa ben poc, només hi havia la visió negativa, els problemes de les pensions i dels pisos, les amenaces, els advocats. Tan senzill, i de vegades tan difícil, com seure i parlar. Aparcar les diferències de la parella i buscar el millor per a les criatures. 
 

Però què passa si, encara que arribem a un cert pacte sobre la custòdia, la parella manté la seva conflictivitat? El psicòleg Jordi Ballonga, que fa de mediador, ho va il·lustrar molt clarament: el nen conviurà uns dies amb el pare i uns altres amb la mare, però els percebrà com dos compartiments estancs, incomunicats. Arribaran a competir. Qüestionaran davant la criatura el comportament de l’altre. Altre cop la recepta és la cultura del diàleg i del compromís amb els nens. 
 

Interessantíssima la intervenció de Lluís Flaquer, sociòleg de la UAB, reclamant la necessitat d’estudis sobre els efectes en els nens dels diferents models de custòdia. I una dada que celebro: els únics estudis de què disposem, fets a Suècia, mostren que no hi ha diferències substancials entre els fills de famílies intactes i els fills en custòdia compartida. Esclar que a Suècia els ajuts són importants, i la cultura de la igualtat és molt superior. Més igualtat de gèneres, i més igualtat social. A veure si anem cap aquí.

Mares exigents

07/06/2014

En general els que tenen la custòdia compartida és perquè els homes l’han demanat i les dones l’han acceptat. És com una concessió que se’ns fa, la qual cosa em sembla absolutament reaccionària i injusta. Però també conec alguna separada que ha demanat i aconseguit la compartida en contra de la idea inicial del seu ex, que no concebia una altra fórmula que la custòdia de la mare i un règim de visites per a ell. Trobo que és una gran contradicció que mirem d’avançar cap a una societat cada vegada més igualitària i continuem veient bé que en cas de separació la custòdia la tingui només la mare. 
 

Hi ha gent que encara es pensa que la custòdia compartida és una cosa de pares enrotllats, gairebé alternatius. I entre aquesta gent hi ha moltes dones. Perquè és evident que no només són els homes els que defensen, ni que sigui d’una manera inconscient, les restes d’una cultura patriarcal que atorgava exclusivament a les dones la cura de les criatures. Aquestes dones, quan l’ex els diu que s’estima més la custòdia de la mare, estan encantades de la vida. 
 

Un primer pas en la igualtat ha estat que alguns homes demanin la compartida i algunes dones l’acceptin. El segon pas hauria de ser que les dones l’exigeixin. Perquè ells no ho faran! Exigir la compartida és exigir que la relació de la parella trencada sigui freqüent i cordial, i això és bo per als nens. Exigir la compartida és exigir més temps lliure i millors condicions per refer la vida personal. I fer alguna cosa més que cuidar criatures. I poder compaginar la vida professional i la criança. Exigir la compartida és exigir als homes que s’espavilin, cuinin, cusin botons, facin entrepans, portin els nens al metge... És exigir-los que parlin amb els seus fills i participin plenament en la seva educació. Que no estiguin absents, com tants pares feliçment casats. Gràcies a la compartida els homes també diem que tenim la nena amb la varicel·la i hem de sortir una mica abans de la feina. I això és bo també per a la dinàmica dels equips a les empreses. 
 

D’acord: no voleu conviure més amb aquest home. Però si hi heu tingut fills, exigiu-li que se n’ocupi, que n’aprengui, que s’espavili. I si us fa creure que és un inútil per a aquestes qüestions, no us ho cregueu.

Criatures que fan nosa

24/05/2014

Les històries familiars sempre interessen a les criatures, però el subgènere favorit dels fills de separats són les aventures i desventures d’altres nens que han viscut el divorci dels seus pares. En un sopar d’amics, tant els meus dos fills petits com els tres d’una amiga meva, també separada, es van divertir amb les anècdotes del fill d’uns coneguts que li comenta a sa mare tots els defectes que detecta en el seu pretendent: que fuma, que repeteix “Vull dir que” deu cops en una sola frase, que taca les camises de suor, que és més baix que ella, que fa soroll en mastegar i que es fa massa el simpàtic.

Però el que realment va fascinar els nens va ser la història d’un nen d’onze anys, que anomenarem Pau, fill d’una coneguda que es va separar ja fa un any i que de seguida es va posar a buscar pretendent a les xarxes socials. Quan en trobava algun ho comentava amb les amigues i amb el nen, i pocs dies després d’una primera cita ja li presentava el candidat. Entre un pare a qui només veu un cap de setmana de cada dos, i a qui no gosa explicar què passa, i una mare penjada del Meetic, en Pau ha començat a baixar notablement el seu rendiment escolar. I l’última notícia és que la mare, després d’una relació de només dos mesos, ha decidit casar-se. 

En Pau se sent com un tros de suro a la deriva. La setmana passada la mare i el pretendent se’l van endur a passar el cap de setmana a la platja i van dormir tots tres a la mateixa habitació. En aquest punt del relat els nostres fills al·lucinaven. “I va dormir amb aquest senyor? Quin fàstic!” Doncs espereu: el mes que ve en Pau i la seva mare deixaran el seu pis i se n’aniran a viure amb aquell home encorbatat i ensopit que no sap què dir-li. Té un cotxe molt gran i luxós, i la casa també serà fantàstica, i en tindran una altra a fora, amb piscina, però a en Pau se li ensorra el món. 

“El que passa és que no se l’estimen”, diu la filla de la meva amiga. I crec que l’encerta de ple. El problema per als nens no és que els pares se separin, sinó que no els estimin. I hi ha matrimonis que, quan es desfan, posen en evidència el seu desamor diguem-ne fundacional. I els fills els fan nosa. Em sembla que se separen més bé els que s’han estimat i estimen els seus fills. I el meu fill em diu: “De vegades els rics són molt infeliços, no?”

Famílies desmuntables

10/05/2014

Sempre que algú m’explica que s’ha separat constato que les separacions causen destrosses importants. Hi ha gent que en surt devastada com d’un temporal. Tendim a separar les destrosses emocionals de les que ens semblen purament materials, però en realitat totes són una mateixa cosa: pèrdues que ens dolen. 

Quan muntem una família hi posem tantes expectatives que hi apostem sense reserves tot el que som i tenim. Comprem junts els mobles, els records, les plantes del balcó. Junts ens comprem pisos, o ens arreglem els de lloguer, i ens comprem cotxes. Junts col·leccionem records, arxivem fotos i vídeos, emmarquem fotografies familiars. I compartim els amics. I els comptes corrents. I els gats o els gossos. Junts fem aquesta barreja d’emocions i propietats, interessos i complicitats que anomenem família. Però quan, passats uns anys, aquesta petita empresa ja no dóna dividends, i més aviat esdevé per a un dels dos o per a tots dos una inversió sense futur, desfer el negoci és massa complicat. Vivim en una època estranya en què la família per sempre encara és el model desitjable mentre la realitat s’entossudeix a dir-nos que no és així. Que en més de la meitat dels casos no és així. 

Les famílies haurien de ser més fàcils de desmuntar. Ja fa temps deia que tan o més important que buscar una bona parella és buscar una persona que pugui ser un bon ex o una bona ex. Pot semblar una broma, però em sembla que hauríem d’anar per aquí. Si això no és per sempre més val tenir-ho en compte quan col·leccionem records, quan comprem pisos, quan ens relacionem amb els amics o quan ens comprem un canari.

Em fa l’efecte que les generacions més joves ja ho saben. Estableixen compromisos més flexibles i, sobretot, no fan de la família el centre de la seva realització personal. Pensen, també, en la seva feina, ens els seus projectes com a persones. Com a taronges senceres més que com a mitges taronges.

I tot això ho explico perquè conec un separat que, després de perdre la feina, ha tornat al pis que compartia amb la seva ex. Ara estan junts però separats. A cap dels dos no els fa cap gràcia. Però no saben com desmuntar bé el que van muntar. A veure si els nostres fills n’aprenen.

Separats i satisfets

26/04/2014

Molts separats i separades amb criatures s’adapten de tal manera a la seva nova situació que difícilment la canviarien per res del món. N’hi ha que diuen que amb la separació tenen el millor de les famílies i cap dels inconvenients. I és ben freqüent el cas dels que, encara que tinguin la possibilitat d’encetar una nova convivència amb algú, s’estimen més que cadascú segueixi a casa seva, amb els seus nens, el seu espai de llibertat, les seves rutines, les seves manies i la seva manera de fer. 

Com que les separacions són cada vegada més freqüents, i com que sembla que també està molt estesa la idea que per ser feliç no cal conviure amb ningú, especialment si ja et sents acompanyat per les criatures, és possible que la família unida s’estigui convertint ja només en una etapa de la vida, com a pas previ a la seva transformació en alguna altra cosa.

Els sociòlegs descriuen, comparen i apunten tendències, però no els correspon aventurar com serà el futur. Els filòsofs ja s’hi han atrevit una mica més. És interessant, per exemple, de veure què vaticinava Friedrich Engels a L’origen de la família, la propietat privada i l’estat (1881). Deia que homes i dones s’organitzaran d’una altra manera. Com? Això és decidirà, diu Engels, “quan hagi crescut una nova generació en què les dones no depenguin econòmicament dels homes, en què cap dona mantingui la seva relació amb un home per cap altra causa que no sigui l’amor, i en què cap dona s’estigui de lliurar-se al seu amant per por a les conseqüències econòmiques d’abandonar el marit”. El filòsof no ens diu com serà aquesta nova organització, però sí que vaticina un canvi important, amb una opinió pública que també s’haurà transformat.

I aquests canvis en la família són aquí, i aquesta generació d’homes i dones amb independència econòmica comença a ser una realitat, però només entre les classes mitjanes. És evident que, entre les classes més populars, això de mantenir cadascú casa seva és bastant més complicat. I pel que fa als rics, la cosa no deixa de ser curiosa, perquè probablement és en aquest grup on es conserven més el tipus de relacions matrimonials de dependència pròpies del segle XIX. Pobretes, elles!

 

El que ens perdem

12/04/2014

Els separats ens perdem coses. Pot passar, per exemple, que els dies que no ens toquen els nens ens perdem la caiguda d’una dent. ¿És molt greu? Ens perdem la imatge, sempre tan tendra, del nen amb la dent als dits, i la geniva encara sangonosa, i la cara que li queda ara que ja n’hi falten cinc, i no hi som per afegir la dent a la col·lecció que guardem en una capseta, i a la nit no li podem dir que vindrà el ratonsito Péres a deixar-li un regalet sota el coixí. 

Però les criatures tenen vint dents de llet, de manera que el més probable és que tinguem ocasió de ser-hi unes quantes vegades. I també és possible que ens perdem coses més importants, més singulars i irrepetibles. Que no hi siguem quan la nena explica que un marrec de dotze anys se n’ha enamorat, o quan el nen cau dels gronxadors i s’obre el cap. O que ens perdem una d’aquestes tardes divertides en què els nostres fills decideixen pintar-se i maquillar-se. O, si són més grans, els comentaris sobre la classe d’educació sexual que han tingut al matí. 

Hi ha separats i separades que no suporten la idea d’estar-se perdent bona part de la vida dels seus fills. N’hi ha que no paren de trucar a l’ex preguntant què fa el nen, què fa la nena. N’hi ha que miren de recuperar els episodis perduts a cop d’interrogatoris detallats sobre el que ha passat, el que s’ha dit, el que s’ha fet, el que s’ha vist i s’ha sentit. 

Trobo que són uns exagerats. Trobo que quan un fet és prou important, que estiguin separats no és cap impediment per compartir-lo. Una raó més per mantenir una entesa el màxim de civilitzada amb l’ex és precisament aquesta. A més de compartir celebracions, actuacions escolars, reunions amb el tutor o visites pediàtriques, hi ha moltes més coses per compartir. I, si no, no passa res. La vida dels nostres fills no és com una novel·la, que faria de mal llegir si perdés, per exemple, els capítols senars. 

A més, per tòpic que us sembli, el més important és la qualitat, no la quantitat de temps que passem amb ells. I la qualitat depèn de les ganes d’estar amb ells. I per a mi, aquestes ganes tenen molt a veure, precisament, amb aquests dies també fantàstics en què no els tenim, encara que ens perdem no sé ben bé quins moments importants.

Custòdia compartida segons les dones

29/03/2014

Algunes separades opinen que, només pel fet de ser home, la meva visió de les coses ja és diferent de la seva. De vegades, quan llegeixen aquesta columna, pensen que elles ho explicarien d’una altra manera. Fantàstic, els dic. Però en realitat cadascú, sigui home o dona, té la seva particular visió de les coses. Els demano que concretin, i dues amigues meves coincideixen en el mateix: jo he estat des del principi un incondicional de la custòdia compartida, i en canvi elles han hagut de passar per tot un procés per arribar-hi.

Resulta, em diuen, que és molt més dolorós separar-se dels nens que de la parella. Al principi quan l’ex tenia els nens, era espantós: es llevaven i hi havia un estrany silenci a casa. Veien les habitacions buides i els venien ganes de plorar. Havien de sopar totes soles i pensaven que la seva vida no tenia cap sentit. De fet, com que ja ho veien venir, s’havien resistit a acceptar la custòdia compartida durant setmanes terribles de negociacions. Una setmana de cada dues sense nens, i això fins no se sabia quan, seria impossible d’aguantar. Tot just s’havien separat quatre dies dels seus fills, amb motiu d’algunes colònies d’estiu o d’algun viatge amb la parella, i ja ho trobaven terrible.

Hi ha de tot, els dic, i és possible que, estadísticament parlant, per a moltes dones les criatures siguin més importants que la parella i que la feina. Per a molts homes no és així, encara que ningú gosi dir que la feina, o l’empresa, o la ciutat i el país en el cas dels polítics, sigui més important que els fills. També és possible que, entre les dones que se separen, això sigui encara més evident. Però això no vol dir que aquesta prioritat de les dones sigui el millor per als nens, ni que no sigui el resultat de milers d’anys d’abocar les dones a especialitzar-se en la criança de les criatures. 

La qüestió és que ara, passat el temps, aquestes mares estan encantades de la vida amb la decisió de compartir la custòdia. Han descobert que els ex, encara que no siguin tan perfectes com elles, se’n surten prou bé. Han descobert que les maneres de fer diferents també són bones per als nens. Han descobert que no eren tan imprescindibles. I han descobert que, a més de mares, són dones. I han descobert el temps per a elles. I no ho canviarien per res del món.

La pobra nòvia del meu amic

15/03/2014

Un amic separat em diu que no entén que els seus fills no parin de qüestionar-li la seva nova parella i en canvi no critiquin mai la seva mare. Per què estan tan cecs?, em diu. Per què són tan poc objectius? Tots tres adoren la seva mare, de qui ell es va separar, i en canvi no poden veure la seva nova amiga, que és precisament la seva elecció amorosa i entusiasta. El tema em sembla d’un gran interès, i ens embarquem en una conversa entre filosòfica i antropològica. És un fet que les criatures, amb comptades excepcions, consideren que els seus progenitors són una meravella, i que aquestes mateixes criatures veuen sovint amb disgust les noves parelles dels seus pares. 

El que sembla evident, li dic, és que als humans no ens agrada qüestionar la nostra identitat. I els pares són part d’aquesta identitat, de nosaltres mateixos i de la pròpia autoestima. No hi ha ningú que trobi lleig el mar, o la lluna, o la neu, perquè si no la nostra relació amb el món seria insuportable. Com que són coses indiscutibles, ens agraden. Al món, per exemple, és evident que hi ha ciutats que agraden més a la gran majoria de la gent, i ciutats que disgusten a molta gent. No direm noms per no empipar ningú, però és un fet que els que han nascut en alguna d’aquestes ciutats lletges troben que són meravelloses i s’inventen tota mena de raons per justificar-ne la bellesa i l’interès, encara que la resta no pensin el mateix. 

Els pares són com la lluna o com la ciutat on hem nascut. Només són qüestionables des d’una raó que anirà guanyant terreny a mesura que ens fem grans. En canvi l’amiga del pare o l’amic de la mare són incorporacions discutibles des del principi, i acostuma a passar al revés: només seran estimables des d’aquesta raó que anirà guanyant terreny amb l’edat. Els fills més grans accepten molt millor les noves parelles dels pares. 

I on ens porta, tot això? Doncs a una conclusió important per als separats: per respectar la identitat dels fills és imprescindible que mantinguem el respecte pel progenitor de qui ens hem separat. Però això no impedeix que ens comportem amb naturalitat amb les nostres noves parelles i que davant dels problemes d’acceptació hi posem una mica d’humor. Només així els fills entendran que la nova relació no posa en perill la seva identitat ni la seva família.

Crema les teves fotos!

01/03/2014

Hi ha moments, al metro, en què no veus ningú que no estigui pendent de la pantalla del seu mòbil. Tafanejo a veure què miren, i veig que juguen amb caramels que xoquen i esclaten, escriuen i llegeixen missatges, consulten el Facebook, repassen l’agenda i es miren fotos del cap de setmana passat. Jo mateix m’acabo entretenint amb el mòbil i se m’acut de buscar informació per a aquest article: a veure quina mena d’aplicacions hi ha per a separats amb criatures. La primera constatació és que, del centenar aproximat d’aplis que trobo (pràcticament totes en anglès), més de la meitat tenen els engrescadors noms de Massachusetts Divorce, California Divorce o New Jersey Family Law Center, dedicades a calcular les conseqüències econòmiques del divorci d’acord amb les lleis dels diferents estats americans. 

Som una civilització ben estranya: Hi ha moltes més aplis dedicades a la negociació econòmica del divorci que no pas als nens. Divorce Freeajuda els ciutadans nord-americans a calcular el que hauran de pagar o el que cobraran. Divorce Negotiator, que té l’explosió d’una bomba atòmica per logo, us ajudarà a repartir-vos els béns mobles i immobles. I per repartir-se les possessions encara n’hi ha unes quantes més, com Divorce Calculator o Divorce Divider, i algunes són de pagament! 

N’hi ha ben poques, i només en anglès i en francès, per a progenitors amb la custòdia compartida, que faciliten l’intercanvi d’informació entre els progenitors, com Custody Connection, Mum & Dad o 2houses, versió per a mòbils d’una web força coneguda. N’hi ha que tenen el format d’un llibre d’autoajuda, com Divorce App, amb consells força interessants sobre les reaccions dels nens de diferents edats davant del divorci. I, finalment, n’hi una deSesame Sreet molt ben feta, amb jocs, ninots que parlen, testimonis de criatures, etc., dedicada específicament als nens davant de la separació. 

El premi a la més absurda, paradigma del món virtual, l’hi dono a Burn Your Photos. Aquesta aplicació et permet posar-hi les fotos de la teva ex o del teu ex, i és com si les cremessis a la llar de foc. Gràcies al programa, el rostre del teu ex o de la teva ex es rebrega, es recargola, es consumeix i es converteix en cendra. I apa!

Separats en moments difícils

15/02/2014

A un amic se li posa malalt el nen. Com que pot ser greu, el metge de capçalera li recomana que l'ingressi d'urgència a l'hospital. Al problema del nen, que no saben ben bé que té, s'hi suma el problema d'una desavinença tan gran amb la seva ex que el meu amic no sap per on començar a gestionar la situació.

La veritat és que aquest pare no té gaires opcions, perquè, si la relació és tan dolenta, el que acabarà passant és que trucarà a la seva ex i li dirà alguna cosa així com ara: "Tens el nen a l'hospital, que no saben que té. Hi pots anar a la tarda, em fas una perduda i així jo me'n vaig". En realitat seria una manera gairebé inconscient de revenjar-se. Només li faltaria afegir que potser el detonant de la malaltia ha estat la separació, i que la culpa és seva. De vegades, i no és broma, així és la vida d'aquesta mena de separats, que confonen el final de l'amor que es tenien amb el principi de la guerra. 

En aquests casos, en canvi, no crec que hi hagi cap diferència entre els separats i les parelles de ben avinguts. Als separats en moltes ocasions la malaltia d'un nen els serveix per millorar encara més la relació, perquè és quan compartir es fa més necessari. En la malaltia, molt més encara que en les qüestions de rendiment escolar, en les qüestions d'ordre domèstic i tantes altres qüestions que convé tractar entre tots dos, cal compartir alguna cosa més que obligacions. No es tracta només d'avenir-se a fer torns i altres coses pràctiques. 

A les sales d'espera dels hospitals hi passen moltes coses. Hi ha sentiments, hi ha la necessitat de suport, d'empatia, de força, d'ànims, la mena de coses sense les quals es fa tot molt més difícil, i encara més per a la criatura. Els separats ben avinguts potser no arribaran a abraçar-se, però saben perfectament què li passa pel cap a l'altre progenitor, i això ja és molt. 

La fórmula de tot plegat és ben senzilla: per separat que estiguis, has de compartir de veritat els nens. La parella pot ser que no funcioni, però les nostres obligacions com a pares no tenen per què ressentir-se d'aquest fet. I això és el que li dic al meu amic. I estic segur que és dels que aprofitarà aquests dies d'hospital per mirar de trobar un altre nivell de relació amb la seva ex que no perjudiqui tant els tres fills que tenen.

 

Més sobre màquines de matar

Actualitzada el 01/02/2014

Vaig a una escola a parlar-los de la meva última novel·la per a joves, Zona prohibida. L'aventura comença en una escola automàtica on els professors són hologrames, i això ens porta a parlar de la realitat virtual, dels ordinadors, les màquines i els jocs més o menys violents. De seguida surt el tema, sobretot entre els nois, de les prohibicions paternes i maternes de jugar amb màquines, i dels pactes a què arriba cada noi per poder passar una estona matant soldats, i deixem de parlar de literatura per parlar de la vida, que per a mi és gairebé el mateix. Quan vaig a una escola, procuro explicar coses interessants, però també procuro que me n'expliquin. 

Parlant amb els meus lectors de tretze i catorze anys, veig que és força freqüent la fórmula del pacte amb els pares: si llegeixen una hora la novel·la que han de resumir per a la setmana que ve, podran jugar una hora a matar soldats. També són freqüents els horaris fixos, com ara dues hores només els diumenges a la tarda, i prou. Però de seguida m'expliquen que tot això depèn de la capacitat negociadora de cadascú, que vol dir la capacitat per entabanar els pares, o de donar-los la llauna fins que afluixin.

I els que teniu els pares separats, els pregunto, aleshores què passa? "Cap problema -em diu algú-, la meva mare està tan penjada del Facebook com jo de la Play, de manera que mentre la tinc xatejant amb la penya, jo puc jugar tant com vulgui". Un altre, en canvi, es queixa que el seu pare el castiga sense Play cada dos per tres, i que la seva mare es nega a tenir la màquina infernal a casa seva. 

Em fa l'efecte que els separats, a l'hora de reprimir el jugador compulsiu, ho tenim una mica més complicat. Quan fa cinc dies que no veus els teus fills, del que menys ganes tens és de començar a discutir si ja ha jugat una hora o dues, o si primer són els deures i després matar soldats o a l'inrevés. A més, estàs sol per aguantar el malhumor del nen i els cops de porta perquè no el deixes jugar. Però jo li dic que sí, que va, que juguem, i li faig uns cascos amb dues mitges mandarines unides amb cinta adhesiva, i planto el dibuixot d'un soldat a la pantalla de la tele, i li dic que ja pot jugar tant com vulgui. I riu, i escric l'article, i li llegeixo, i s'enriu de mi, i s'oblida de la Play ni que sigui una estona.

Els càstigs, de casa en casa

18/01/2014

Dissabte al matí. La bossa dels cereals està oberta, i sobre la taula hi ha una escampadissa de cereals amb xocolata. La tassa fa equilibris sobre el braç del sofà. Encara hi ha un got amb cola adherit en un plat amb restes de formatge. El nen du els cascos de la Play posats i triga una estona a sentir el seu pare, perquè en aquests moments forma part d'un equip de col·legues de l'escola que lluiten a mort, en una guerra virtual, contra un altre grup de col·legues d'alguna altra escola... de la Xina. És evident que el nen no està per res més que per la batalla que enfronta els escolars de la nostra pobra comunitat autònoma amb els del país més poblat del món. Però el seu pare no vol que s'acostumi a posar-se a jugar sense haver recollit les coses, de manera que insisteix: ha de deixar el joc i portar les restes de l'esmorzar a la cuina, i de passada ha de recollir l'escampadissa de roba que hi ha al terra de la seva habitació. 

Una setmana després el mateix nen es rebel·la contra la seva mare perquè no li va bé parar taula. I a la tarda ajorna indefinidament el moment de retirar del sofà els seus cereals i els seus mitjons bruts. Aleshores se'l condemna a no jugar a la Play durant un mes. La mare sap que és un càstig que el fastiguejarà prou perquè serveixi d'alguna cosa. El problema és que el càstig només es pot fer efectiu a la casa paterna, perquè a casa de la mare no hi ha Play, i és sa mare qui ha decidit el càstig. 

El pare de la criatura em demana consell, i després d'avisar-lo que no sóc l'Helena Francis li dic que està molt bé que els càstigs els decideixin els dos progenitors i s'apliquin en totes dues cases. Perquè un càstig ben plantejat és una manera d'educar i, per tant, d'estimar. I és bo que els nens ho visquin així a les dues cases. I no pot ser que es refugiïn a l'altra casa com delinqüents en un país sense conveni d'extradició. Però li dic que o bé canvien de càstig i n'estableixen algun que es pugui complir en totes dues cases o li hauran de dir al nen que quan canviï de casa s'endugui amb ell la Play. Sí, això de traginar una Play que no pots fer servir recorda una mica els càstigs absurds que es practiquen a l'exèrcit, on s'arresten piscines perquè s'hi ha ofegat algú. Però alguna cosa s'ha de fer per no carregar només el pare amb el càstig. I el pare es queda tot pensarós.

Quina alegria veure-us junts!

04/01/2014

Dies sentimentals, i amb sentiments de tota mena, tan variats com variada és la situació de les famílies de pares separats i tan variats com variades són les combinacions familiars que fan durant les festes: separats allà, junts i amb els nens en una altra casa, amb la nova parella però sense nens en una altra, tots junts amb les noves parelles i amb els fills propis i els de les noves parelles, i un llarguíssim etcètera. 

Hi ha una nostàlgia trista que ens pot fer plorar a l'hora de les postres, com al poema de Salvat-Papasseit, quan els cosins diuen el vers però els nostres no hi són perquè són amb l'altre progenitor. I encara que tots dos progenitors s'hagin reunit amb els nens, un dels dos pot sentir la mateixa nostàlgia de llàgrima a l'hora de brindar, perquè potser encara se sent abandonat, encara és en ple dol per més que brindi i somrigui i estigui atent a la conversa, a les bromes o als discursos sentimentals. 

Hi ha alegria sense embuts entre els privilegiats que ja han superat del tot la separació, el dol d'un o el sentiment de culpa de l'altre, i es retroben i parlen de la vida i celebren que són pares dels seus fills. 

Hi ha neguit, i angoixa, entre aquells que encara no han resolt gens ni mica el seu conflicte, i molt especialment entre aquells que encara no han entès que no han de barrejar les criatures en les seves disputes i la vigília de Nadal o de Cap d'Any encara es telefonen i s'escridassen i hi barregen els fills. Hi ha, també, la necessitat de blindar-se contra l'excés sentimental i, sobretot, de resistir els embats que al separat li poden arribar a través de la sogra, la mare o fins i tot els fills, disposats a recordar-li que la separació va ser una llàstima, i que feliços que se'ls veu als nens, i quina alegria veure-us a tots junts. 

Però del sentiment que no s'escapa gairebé ningú és d'aquella mena d'alegria nostàlgica tan pròpia de Nadal, però em sembla que el separat o la separada amb criatures la viuen amb especial intensitat. Potser perquè, encara que amb la separació hi hagin guanyat moltes coses, també n'han perdut alguna. I amb l'excepció de la festa de Cap d'Any, més oberta al futur, aquestes dies ens conviden, nostàlgics, a mirar enrere, a veure com ha passat el temps, i el que ha sigut, i el que no ha pogut ser.